Trencats però satisfets

El botí del Barça en la segona jornada de Champions ens ofereix sobretot satisfaccions. Un triomf important, el liderat a la classificació, la sensació d’equip, l’efervescència de Messi, el creixement d’Henry, el retrobament del gran Deco... i el retorn de Ronaldinho. Mai sabrem si va jugar perquè Rijkaard ja ho tenia decidit o perquè Milito estava tocat, Márquez tendre i Puyol verd. El migcamp dels tres petits va ser una solució d’urgència, però oportuna i després de tot útil. Segurament caducarà quan tornin Touré i Márquez, o potser abans si del que es tracta és de no perdre l’eficàcia defensiva recuperada aquesta temporada.

El fet és que Ronnie va tornar i això ens hauria de permetre tancar una polèmica que era mal negoci per a tots. El brasiler no ha tornat en forma –en això no hi ha miracles–, però sí amb ganes de ser un més en la bona dinàmica que l’equip ha consolidat sense ell.

A Stuttgart va fer 30 minuts notables, tirant de passada i compromís tàctic, i després, esbufegant, hi va ser per ajudar i poc més. Necessita millorar físicament per poder agredir els rivals amb l’un contra un. Aquest és el camí per “respondre al camp” –com ell mateix va anunciar– i silenciar els que li tenen ganes. I sobretot és el que els seus companys necessiten per anar carregats d’arguments a licitar pels objectius més importants. A Henry li estem donant temps i no ens va tan malament, perquè cada partit està millor. Donem-li temps a Ronaldinho.

Mentrestant, del matx de Stuttgart en podem assaborir el tast agradable d’un triomf a territori comanxe, superant dificultats afegides i amb altes dosis de sacrifici col·lectiu. Per ser un equip campió s’ha de saber guanyar quan es disfruta jugant bé i també quan es pateix jugant no tan bé. Unes victòries generen autoestima i altres fortalesa mental, i totes dues omplen els dipòsits de confiança.

Les perspectives són bones. Només falta que els trencats sanin, i que els sans no es trenquin. Que, vista la ratxa, no serà cosa fàcil.