Esplendors i misèries de la col·lapsologia

Les reflexions i les accions davant possibles o probables col·lapses i catàstrofes no només estan en l’àmbit de les anàlisis científiques o de les posicions polítiques, sinó que també estan vinculades a l’imaginari. Però, de quina manera aquest imaginari irriga les nostres maneres de pensar? Com ens ajuda a pensar el món del demà? Ens convida a la desesperació o, al contrari, a la renovació?

El 2015 va aparèixer a França la col·lapsologia. Un nou corrent de pensament, proposat per Pablo Servigne i Raphaël Stevens (Colapsología, Arpa 2020), que es defineix com un enfocament interdisciplinari destinat a comprendre el col·lapse de la societat industrial. Per als seus inventors, el col·lapse és un procés que condueix a l’escassetat d’aigua, d’aliments, d’habitatge, de roba, de seguretat. En definitiva, un empobriment progressiu d’alguns dels béns materials i psicològics necessaris per a la supervivència de l’espècie humana.

Els col·lapsòlegs es veuen a si mateixos com a observadors dels esdeveniments socials, polítics, econòmics i ecològics dels darrers deu anys. El seu projecte és donar sentit a l’actualitat, si no per evitar el desastre, almenys per preparar-s’hi. No són ni profetes ni endevins. No, es veuen a si mateixos com a científics en contacte amb la realitat. Denunciants.

Curiosament, els col·lapsòlegs situen l’imaginari i els relats al centre de les seves accions i volen proposar-ne un de nou. Canviar el relat és canviar d’imaginari. A més, volen mirar el progrés d’una altra manera i qüestionar-nos sobre les nostres maneres de fer les coses. I si sortim del business as usual? I si la competició tenyida de tecnofília ja no fos l’única manera de pensar? Pablo Servigne i Raphaël Stevens insisteixen: aquesta imaginació dominant que es basa en l’enginy humà sense límits oculta la realitat dels col·lapses. El mateix passa amb el relat de l’extinció, que al seu torn paralitza les possibilitats. La solució? L’imaginari del canvi de rumb basat en un relat construït a partir de dades catastròfiques, però també a partir de sentiments i d’intuïcions. O sigui una barreja assumida de racional i de subjectiu, de fred i de calent, per sortir de la negació.

Llegint els escrits dels col·lapsòlegs i malgrat la seva voluntat de no paralitzar el lector, sí que percebem que s’hi difon un imaginari anxiogen. Perquè, per sortir de la felicitat i l’optimisme que no duen enlloc, cal colpejar fort. I ràpid. A més, l’imaginari de la col·lapsologia s’inspira malgrat tot en el de l’apocalipsi. El seu discurs està ben greixat. Implacable. Horripilant. Vides superficials, resignades i privades de sentit. La devastació i la violència desfermada i incalculable causada per la nostra civilització es fan amb la megamàquina que destrueix la biosfera i s’autodestrueix.

Així doncs, endevinem a través d’aquests imaginaris les lloables intencions de la col·lapsologia: fer-nos reaccionar, tots, ciutadans del món. Aconsegueixen realment els seus objectius? Per què actuar si el final és inevitable? Per què canviar els nostres hàbits si el planeta s’està destruint incansablement fins al punt de no retorn? Per què modificar la nostra manera de viure si anem directament cap a l’apocalipsi?

Abunden les crítiques, per exemple les d’investigadors com Jean-Pierre Dupuy, Bernard Stiegler, Jérôme Baschet: si la col·lapsologia vol ser científica, només en té els adorns –dades, taules, afirmacions, etc.– i la barreja de gèneres proposada (ciència i intuïció) no és, certament, gaire madura. Provoca més aviat sideració. Canviar el “…i si la catàstrofe” per “…quan la catàstrofe”, ens submergeix inevitablement en una fi del món imaginària. Un esdeveniment que se’ns escapa, sobre el qual ja no tenim cap control, encara que en siguem responsables. Però pitjor encara, l’imaginari de la col·lapsologia s’articula poc, si no gens, amb l’acció política i col·lectiva. I, tanmateix, això és el que necessitem. Algunes solucions individualistes, com el supervivencisme, troben un lloc en l’univers de la col·lapsologia; d’altra banda, reflexions més profundes sobre els mateixos fonaments dels sistemes polítics i econòmics lluiten per veure la llum del dia; endemés, les reflexions més profundes sobre els mateixos fonaments dels sistemes polítics i econòmics continuen tenint dificultats per posar-se en marxa.

Hem de rebutjar-ho tot? Certament no. L’imaginari de la col·lapsologia ens informa sobre l’estat del nostre temps, les seves esperances i les seves pors. Revela una necessitat real de trobar altres maneres de pensar la política, l’economia, la justícia i la igualtat en el món que advé i, sobretot, nous grans relats.