Buscaré un altre company de taula

Escoltem i llegim cada dos per tres que mirar el mòbil a les fosques provoca miopia i fatiga visual, però no hem obert ni els dos ulls al matí, i encara menys el llum o la persiana, que ja estem repassant l’activitat nocturna del dispositiu, no fos cas que, durant les sis o set hores que ens hem desconnectat, el món o la nostra vida haguessin fet un gir radical. Saltem del llit al lavabo i ens enganxem a l’aparell com una paparra i no el duem incrustat a la pell perquè encara no s’ha inventat un sistema que sigui barat i poc dolorós. Amb el mòbil a la mà, renyem els fills perquè tenen aquest mal hàbit de mirar el telèfon a cegues i perquè tenen una addicció descontrolada i després ens lamentem perquè acabaran tots –els fills, no pas nosaltres– en una clínica de desintoxicació. Vull creure que jo no estic en aquest punt perquè l’altre dia em vaig oblidar l’aparell a casa –cosa estranya, perquè ara mateix tenim més números de descuidar-nos les claus o l’avi– i no vaig patir cap atac d’ansietat. Encara més, me’n vaig adonar a pocs metres de la llar però vaig triar sortir a passejar sense que un aparell tingués el control de la meva vida. Ni guanyar mitja marató, jo que no corro ni per no perdre l’autobús, m’hauria fet sentir tan orgullosa. Malgrat això, no cauré en l’error de negar la meva toxicomania digital. Rarament em separo del mòbil, amb una gran excepció: quan quedo per esmorzar, dinar o sopar amb una persona. No només l’aparco, sinó que em transformo en una persona intransigent amb qui té el costum de plantar-lo sobre la taula per anar fent. O tens una cita amb mi, o la tens amb el teu telèfon. Tots tres, plegats, no som compatibles. Així que, si ho fas, no et sorprenguis si el proper cop busco un altre company de taula.