El riu Ter se’ns està morint

El 6 d’abril hi ha convocada una gran manifestació a Girona amb el lema Defensem els rius i el territori. Es vol que sigui una manifestació nacional davant un problema extrem que tenen ara les conques interiors. Es fa en vista de la falta d’aigua i d’un model que amenaça rius, país i futur. M’agradaria entendre que ha de ser una manifestació a favor de la vida i no en contra de ningú, tot i que es posa en qüestió el model. Però és que cal fer-ho. No es volen aixecar enfrontaments territorials i suposo que redactar el manifest que han fet deu haver costat Déu i ajuda, però aquesta és una manifestació que hauria de reunir la ciutadania, perquè ens hem de conscienciar que el canvi climàtic ja és aquí, i que els llargs períodes de sequera que de fet hem patit sempre s’agreujaran i es combinaran amb petits episodis d’aiguats que portaran avingudes d’aigua i inundacions que acabaran de perjudicar els prou malmesos rius.

Pau Masramon, d’Aigua És Vida, va ser qui em va dir la frase amb la qual faig el títol d’aquesta crònica. De fet alguna vegada crec haver entès que hi ha danys irreversibles per a la fauna, la flora i els ecosistemes d’alguns dels nostres rius. Escric sobre el Ter, però podria fer-ho sobre la Muga, el Fluvià, el Llobregat i els rius de les conques internes. És cert que a l’Ebre sobra aigua, però els que hi entenen em diuen que alerta, que les interconnexions les carrega el diable. I que hem d’anar cap a un decreixement i un millor aprofitament de la poca aigua que ens arriba. És cert, ningú vol parlar de transvasaments, però el problema és que tampoc es parla d’un que existeix des de fa desenes d’anys, dels anys seixanta del segle passat: el del Ter.

El 2017, amb la presidència de Carles Puigdemont i Junts pel Sí, es va acordar un retorn de cabals a la conca del Ter aplicable en deu anys. Va ser un gran pas endavant i es va marcar un cabal ecològic. Però, com diu Pau Masramon, ja es poden anar fent lleis perquè no se’n compleix cap ni una, ni tan sols les franquistes que encara ens regulen. Sabem que estem en sequera extrema i que cal, quan estem en emergència, entendre-ho tot. Però fa molts anys que el regulador ha de fer la seva feina i fer-la bé. Reparar les pèrdues de les canonades era un problema d’anys enrere. I cal fer-ho. Encara que no signifiqui un gran volum d’aigua. Tampoc no ho és la que surt per l’aixeta quan ens rentem les dents o ens dutxem, però bé que una gran part de la ciutadania és conscient que calen petits gestos que alguns van aprendre del Capità Enciam. Però també calen els grans gestos. Ens vam trobar fa quinze anys amb un problema greu, però va tornar a ploure. Que no torni a passar.

Tenim molta menys aigua i de pitjor qualitat. N’hauríem de ser conscients. Tenim aigua per viure i viure bé, però caldrà aplicar mesures. Dessaladores? Segur, però també un decreixement o un millor aprofitament de l’aigua que tenim. En altres llocs en poden donar lliçons. El Ter se’ns mor. Se’n podria estancar l’aigua si ja no hi està. És el riu més tensat de tots i se n’ha tret molta aigua, massa. Pels ecosistemes, però també pels humans, hem de revertir-ho. Fer-ho, no dir-ho.