La corrupció de tots els dies

L’impacte quotidià dels casos de corrupció que tot i ocupar grans titulars de diaris es dilueixen en el temps, ha anat desgastant la credibilitat democràtica i posant en perill d’una manera molt seriosa el nostre sistema de govern. Les noves generacions de joves, enmig de la seva lluita personal per poder sobreviure per emancipar-se o trobar llocs de treball que els permetin construir un itinerari vital, es troben davant un mirall de robatori, aprofitament del poder i enriquiments sobtats per relacions amb càrrecs electes. I això contrasta amb la gran exigència de rigor, control, compliància i normatives vàries a la ciutadania i al sector privat que es veu afectat en el seu dia a dia per una maquinària imparable que es diu burocràcia digital. El desnivell que hi ha entre les exigències d’integritat real al sector privat i al sector públic és escandalós. Amb el cas Koldo o Ayuso, com a més recents, s’ha posat en evidència que, en la maquinària de col·locació d’assessors o trobar llocs de treball per a familiars, els partits miren cap a una altra banda. I en aquest mirar cap a una altra banda es produeixen els abusos de poder, el nepotisme, la doble moral que està impregnant la visió externa de la cosa pública. I, malauradament, enrareix la posició de tants polítics honestos o treballadors impecables que de manera silenciosa i molt sovint sense grans retribucions dediquen la vida al bé comú.

Hi ha dues exigències mínimes que serien un tallafocs al risc de corrupció en la designació de càrrecs públics de diversos nivells, de ministeris i conselleries a assessors eventuals: la meritocràcia real en la designació de llocs i l’absència de vincles o interessos econòmics o familiars. La primera assegura que persones expertes i amb carreres consolidades, no necessàriament del sector públic, puguin abocar el seu coneixement en la tasca de planificar, gestar i construir un bon sistema de governança pública amb la millor expertesa i la capacitat temporal d’executar. En aquest sentit no és una bona notícia la convocatòria d’eleccions abans de temps, que impedeix la consolidació de projectes i llança a les escombraries hores i hores de treball de molt funcionariat. Aquesta és una disfunció que posa més l’accent en assolir poder, desgastar l’adversari i pensar en clau de competició, que no el de competència i estima a l’interès general.

La segona es diu absència de conflictes d’interès. La confiança que es predica en les designacions a dit de persones que han fet mèrits als partits per penjar rètols o portar cotxes, o el que sigui, és un calaix de sastre on es permet qualsevol designació sense cap exigència de solvència tècnica. La perpetuació de determinats directius públics eventuals en algunes grans corporacions genera uns nínxols de clientela on les contraprestacions per adjudicacions de contractes o comissions són pràcticament impossibles de detectar.

Cada vegada més, amb la incorporació de les bústies ètiques internes, les organitzacions tenen mitjans de detecció i els treballadors i treballadores poden avisar de manera anònima de disfuncions. Els procediments de gestió i la importància que siguin unes eines constructives per a les corporacions públiques i privades són rellevants perquè, en comptes de triomfar la cultura de la delació, s’imposi la cultura de la responsabilitat i la integritat.

Ahir l’Institut d’Estudis autonòmics i la Comissió de Garantia del Dret d’Accés va celebrar els deu anys de la llei catalana de transparència, dret d’accés a la informació i bon govern. Catalunya disposa d’una eina normativa que permet consolidar dinàmiques de poder democràtic i saludable on casos com els que esmentem no es puguin produir. Hi ha mitjans però falten lideratges d’impuls. Part de la classe política, però no tota, creu que el retiment de comptes sobre les seves contractacions de personal, designacions, contractacions de serveis o empreses, les subvencions i la declaració de conflictes d’interès dels alts càrrecs, no constitueixen una cultura de poder que convingui. El problema és a qui, si a ells o a la ciutadania. A nosaltres ens convé, sens dubte, que les polítiques d’integritat pública es consolidin.