La barista

La barista m’hau­ria mirat mala­ment si hagués begut d’un got de plàstic, d’aquells ser­vits en màqui­nes expe­ne­do­res, el que era un impos­tor d’aquell expresso de negre dau­rat que tan­tes tas­ses m’havia ser­vit farà uns vint anys. La redacció era a dalt. El bar, a baix. Molts cops, però, no hi havia diferència d’on es feia més feina men­tre la veu ondu­lant de la barista, amb una cadència i melo­si­tat pròpia d’un accent estran­ger, ens pre­gun­tava si el cafè el volíem curt, amb llet, des­na­tada o calenta. La barista sabia, mirant-nos als ulls, si aquell dia s’allar­ga­ria a la nit. I la barista em va reconèixer en la fre­dor i inco­mo­di­tat d’una sala d’espera d’una clínica. És un lloc on s’imposa el silenci com a escut pro­tec­tor davant la inqui­e­tud i la impaciència, un temps mort, que es dis­si­mula fulle­jant una revista, mirant cap­cots el mòbil o empas­sant-nos el neguit bevent d’un got de plàstic algun líquid que pres­su­po­sem recon­for­tant i recons­ti­tu­ent. A la sala d’espera d’una clínica es vol escol­tar un nom, el de l’ésser esti­mat, pro­nun­ciat per una veu, gai­rebé sem­pre feme­nina. La barista mar­xava amb el seu, d’ésser esti­mat, quan em va salu­dar amb un som­riure tro­pi­cal. La seva veu afec­tu­osa es va acom­pa­nyar de la mà, per allar­gar, no cap tassa, sinó un escalf tan ines­pe­rat com energètic. Diuen que no s’ha de tor­nar mai al lloc on hem estat feliços. Pot­ser serà per això que intento des­viar la mirada quan guipo aquell bar que ho havia estat tot i ara no és res.