Aprendre de lletra

Les pri­me­res lec­tu­res no me les va poder donar Cavall Fort, perquè a casa tots els lli­bres, i els dia­ris i els tebeos, eren en cas­tellà. En català, només hi parlàvem, i no pas tan bé com els avis, que ens expli­ca­ven con­tes de falda en una llen­gua aspra i crui­xent com una cas­ta­nya tor­rant-se al foc. Però va ser aque­lla revista de mai­nada que a finals dels setanta ja diri­gia Albert Jané (quina una­ni­mi­tat que ha ins­pi­rat el seu Premi d’Honor!) la que va donar-me el català escrit. Com que a casa no la compràvem, només tenia ocasió de fulle­jar-la quan em por­ta­ven als con­trols d’ortodòncia, en aque­lles espe­res ina­ca­ba­bles a cal den­tista que feia supor­ta­bles a mit­ges la pro­mesa que, en aca­bat, em dona­rien una sara per bere­nar. En recordo la sèrie d’en Jep i en Fidel, cre­ada per Josep M. Mado­rell, i la raresa que em produïa que excla­mes­sin “vatua” o “renoi”, en lloc de “cáspita” o “rayos”, i que en rea­li­tat no hi passés gaire res, excepte que tot allò que hi pas­sava era amb el voca­bu­lari, els temps ver­bals i el geni d’una llen­gua que se’m ficava a dins men­tre em pen­sava que només matava el temps. L’apre­nen­tatge de l’escrip­tura és pura visu­a­li­tat. Pot­ser no he escrit mai “vatua” ni “òndia”, pot­ser ni tan sols els he dit en veu alta, però quan ens van donar les pri­me­res clas­ses de català, els lec­tors de Cavall Fort ja sabíem com es con­ju­ga­ven els verbs, on ana­ven els accents, quina ento­nació exi­gia la coma o el punt. Fins i tot veníem amb una certa intuïció dels pro­noms febles. Quins mes­tres tan bons que hem tin­gut, renoi!, que eren allà, for­mant-nos, men­tre ens ali­ne­a­ven les dents.