Ni Aznar ni Urdaci

Amb motiu dels 20 anys de l’atemptat de Madrid, hem vist, veiem i veurem un munt d’exclamacions perquè ni Aznar ni Urdaci han reconegut la mentida. Sorprèn que a hores d’ara algú pogués pensar que per una nimietat com el vintè aniversari els personatges en qüestió veurien alguna llum i es convertirien en mentiders confessos. Hi ha mentides amb què s’hi viu. Hi ha mentides amb què s’hi mor. I hi ha mentides amb què un s’hi guanya el pa i la sal. Les mentides amb què un s’hi guanya el pa i la sal són mentides amb què s’hi i viu i s’hi mor. No es reconeixen. No es rectifiquen. No cal que ningú s’esveri. Al contrari. Aviat hauré batallat més de 50 anys en el periodisme i sempre en el periodisme local, ara dit, més científicament, periodisme de proximitat. Paradoxalment, una de les icones que tinc a la paret és el recull de portades de quatre dies de març del 2004, quan es va produir el sagnant atemptat de Madrid. Quan es van produir les mentides d’Aznar i Urdaci. El Punt no se les va empassar. Van ser els dies 12, 13, 14 i 15. Disfruto sempre que la vista se m’hi atura. Divendres: “Al Qaida ho reivindica”. Dissabte:“Tots contra el terror”. I editorial a portada: “No ens creiem el govern d’Aznar”. Diumenge: “Contra la mentida”, i també editorial a portada: “Revolta democràtica”. El dilluns, una fotografia d’Aznar, Rajoy i Rato després de saber que havien perdut les eleccions. “Passi-ho bé”. La revolta democràtica tomba el PP.