Passar-se les recomanacions pel folre

Per qüestions que no venen al cas, he hagut d’anar al servei d’urgències d’un centre d’atenció primària. M’hi he passat una bona estona, cap a un parell d’hores, esperant que em cridés la doctora. La sala d’urgències estava molt plena i la gent no ha donat un sol respir als sanitaris, així que era impossible localitzar una cadira buida entre dues persones que esperaven torn. Per la disposició del mobiliari, mentre estàs assegut, amb prou feines et separen cinc centímetres de la persona de cada costat. Els colzes es toquen si fas un mínim moviment, perquè m’entenguin. Desconec el motiu que ha dut cada persona a plantar-se allà, a excepció de la dona gran que m’ha detallat tots els dolors que no la deixen viure i que amablement he escoltat fins que, emprenyada pel temps d’espera, ha deixat anar el seu desig que torni Franco. Malgrat que ningú porta escrit al front quina malaltia pateix o creu que pateix perquè encara no tenen diagnòstic, he pogut intuir, pel concert de tos i raspera, que el noranta per cent, com a mínim, tenien problemes relacionats amb virus respiratoris, probablement dels que salten en un tres i no res a tothom del voltant. El centre ambulatori està ple de cartells que recorden a la gent que davant de determinades simptomatologies, i tractant-se d’un espai tancat, és millor fer ús de la mascareta. No és obligatori, però no sé què entén la gent per recomanació, o què hem après de la crisi viscuda fa quatre dies, però el cas és que de les vint-i-cinc persones que he comptat des de la meva posició, només una duia posada la mascareta. No era jo aquesta persona, atès que no hi he anat per un problema d’aquest tipus. Però ja em visualitzo demanant hora per la setmana que ve. Temps al temps!