La sardanista

Durant la pri­ma­vera del 1932, la Mercè i la Dolors Coll, la Joa­quima Pujol, la Victòria Pagès i la Maria Siqués es van donar d’alta del Foment de la Sar­dana de Banyo­les, que feia dos anys que s’havia creat. Les cinc banyo­li­nes engros­sien el nom­bre de balla­do­res, de sar­da­nis­tes, de l’enti­tat, la qual, segons el movi­ment de socis reco­llits al but­lletí Estel Pai­ral del maig del 1932, eren 169 asso­ci­ats: 139 homes i 30 dones. En dos anys, el 1934, la xifra va aug­men­tar fins a 185 socis, 56 dels quals eren dones, entre les quals Teresa Mitjà, Carme Boixó, Con­cepció Dilmé, Vicenta Riera o Jacinta Serra.

Estel Pai­ral. Fa bonic. Tant com el dibuix de la por­tada, ade­quat també com a nadala. Amb un traç fi i deli­cat, l’artista hi ha creat una estre­lla ful­gu­rant que amb els seus raigs il·lumina l’hereu i la pubi­lla que es donen les mans fora les por­tes rotun­des i ober­tes d’una masia, men­tre pun­te­gen. L’estel indica un ras­tre a seguir, quel­com que s’ha de con­ti­nuar, man­te­nir una tra­dició. Del but­lletí Estel Pai­ral crida l’atenció l’arti­cle S’ha de con­ser­var l’estil empor­danès. Diu que l’estil de ballar sar­da­nes dege­nera i hi té gran part de culpa Bar­ce­lona. “El sar­da­nista de la ciu­tat –aquest curiós per­so­natge que té el cos exprés per a tots els balls que van sor­tint– ha introduït en el ritme de la sar­dana fan­ta­sies i pas­sos exa­ge­rats a la vegada que des­co­ne­guts i d’un gust bas­tant dubtós.” L’arti­cu­lista con­si­dera que “les sar­da­nes no s’han de sal­tar –almenys amb salts exa­ge­rats– sinó que s’han d’arros­se­gar mit­jançant un ritme, o picant els temps amb una certa sorna”. Una dansa sense ensurts. Una rot­llana for­mosa. Una ballada sense exhi­bi­ci­ons ni estridències. L’essència d’un aplec, com el que el juny del 1934 impulsa el Foment.

Fa noranta anys, les banyo­li­nes es feien sar­da­nis­tes perquè així par­ti­ci­pa­ven de la vida a plaça, fora de les cui­nes, dels cosi­dors. Hi ha sar­da­nes amb nom de dona perquè la femi­nit­zació d’un títol fa bonic, de la manera que li agrada a la tra­dició. És una pon­ce­lla oberta, una flama que encén l’enyor o un estel que guia. La tra­dició diu que Bon dia, Lio­nor, la ballen només els pabor­des endiu­men­jats per Sant Antoni. Hi ha dones al món sar­danístic, més enllà de Lio­nor o Carme, la pri­mera sar­dana del mes­tre Saderra: són les que s’han fet lloc entre teno­res i tibles.