T’assalten però et volen salvar la vida

Sospito que les empreses que venen alarmes per a les cases, les que han fet de la por un gran negoci, han anat confirmant que cada cop més gent opta per no despenjar el telèfon davant la trucada d’un número desconegut i, per aquest motiu, han variat d’estratègia. Endevino que ara han llançat els seus treballadors al carrer a buscar el frec a frec amb els clients ansiosos de comprar una mica de pau mental, al preu que sigui. Precisament aquesta setmana he topat amb un grup de tres empleats d’una de les principals firmes del sector. L’armilla que portaven deixava clar quin producte estaven venent. Els he observat mentre es repartien les possibles preses. Buscaven sobretot gent gran, ho puc dir sense por d’equivocar-me. Si pot ser, homes grans, perquè sembla que tenen detectat –desconec amb quin estudi empíric– que són menys porucs que les dones però són més fàcils d’enredar. He simulat que esperava algú per presenciar un dels atacs. Amb una amabilitat exquisida, el jove ha explicat al senyor que amb els temps que corren, on en els cinc minuts que trigues a comprar una barra de pa et poden assaltar la casa o fins i tot ocupar-te-la per quedar-s’hi a viure, l’única solució tan màgica com instantània que s’ha inventat és l’alarma de seguretat. Perquè el problema més greu, segons el jove, ja no és que els lladres hi accedeixin quan no hi ha ningú a dins. El que és realment perillós és que te’ls trobis de cara, perquè sembla que tots són terriblement violents. No he pogut escoltar el final de la conversa, però he marxat molt indignada i també una mica atemorida. No vull imaginar com ha marxat aquell senyor, que suposo que ja s’està plantejant comprar el producte que li salvarà la vida.