En una representació teatral, un dels personatges s’adreça als espectadors i, com si gaudís d’un moment d’intimitat amb cadascun d’ells, els pregunta: “I tu, tornaries als 18 anys?” Casualitats de la vida, tres dies després coincideixo amb unes amigues en un sopar benèfic i, sense tenir cap de nosaltres aquella obra al cap, comencem a parlar de com seria de meravellós viatjar en el temps i situar-nos en una època amb prou vida al davant per poder complir molts somnis però prou vida al darrere per esprémer l’experiència i treure-li el màxim suc, triant si el volem amb polpa o el volem colat. Elles, les meves amigues, saltarien, si poguessin, a l’etapa que s’avé quan fas 40 anys. Que el debat s’hagi repetit amb pocs dies de diferència m’ha dut a pensar que la pregunta m’està perseguint amb alguna finalitat però sobretot m’ha dut a donar-li algunes voltes. Faria marxa enrere, si fos possible? I sobretot, si imaginem per un moment que una màquina del temps em permet retrocedir i posar el comptador a zero, què canviaria del que ja he viscut? El dubte no pivota tant sobre si voldríem viure més anys, que imagino que guanyaria el sí per golejada, sinó sobre si ens agradaria anar pel món veient avenir el que s’hi cou i sabent més del que hem sabut quan hem tret cada bola de la nostra loteria vital. I sobretot, podent introduir girs de guió que ens durien per camins diferents als que un dia vam enfilar. D’entrada sona captivador, poder canviar aquelles parts de la nostra història que coïen i sobre les quals algú anava tirant sal; però sense caigudes, ni travetes, potser no apreciaríem el poder que et dona desfer un nus que s’hi resistia, obrir la finestra que estava encallada o descobrir l’amor que no fa mal. Potser, sense tot el que hem viscut, ara seríem altres persones. I no sé si voldria córrer aquest risc.