Deserts

Jo no conec cap desert. Una vegada vaig estar, durant un parell de dies, rela­ti­va­ment a prop del gran desert de l’Índia, al Rajast­han occi­den­tal. M’ho van avi­sar com una expli­cació del canvi de clima: som pràcti­ca­ment al marge del desert. Però un desert és més que un clima, és tot un món, i cal ser-hi a dins per viure’l.

Hi ha gent que hi viu habi­tu­al­ment, al desert, i con­fia que hi con­ti­nuarà vivint. Com els beduïns del Sinaí, que man­te­nen de fa temps una fricció amb els isra­e­li­ans, traduïda ara en roba­tori de vehi­cles. Els beduïns s’apro­pien Mer­ce­des i cami­o­ne­tes i efec­tuen una ope­ració extra­or­dinària: enter­ren els vehi­cles robats sota la sorra del Sinaí. La seva intenció és con­ser­var-los en aquest ama­ga­tall men­tre els isra­e­li­ans ocu­pin el desert, i quan se’n vagin –cal­cu­len que l’eva­cu­ació no pot tri­gar més de dos anys– es dedi­ca­ran a desen­ter­rar-los.

Ignoro si embo­li­quen els cot­xes o els pro­te­gei­xen d’alguna manera, perquè la veri­tat és que fa molta impressió ima­gi­nar un Mer­ce­des total­ment “ensor­rat”, en el sen­tit més lite­ral d’aquest mot. Al cos­tat d’aquest “bany de sorra” glo­bal, pre­o­cu­par-nos per una brossa al car­bu­ra­dor o la brutícia del fil­tre d’aire sem­bla una mania injus­ti­fi­cada.

Els beduïns, doncs, ente­nen el desert com una guar­di­ola, i l’immens sor­ral equi­val al tra­di­ci­o­nal mitjó o a la no menys tra­di­ci­o­nal rajola sota la qual s’ama­guen els estal­vis. Tot i les dimen­si­ons del desert, és una visió domèstica de l’eco­no­mia.

Hi ha una altra visió del desert, des del punt de vista econòmica. La que alguns nord-ame­ri­cans comen­cen a tenir de les ter­res des­ha­bi­ta­des a la banda del Pacífic. A Califòrnia hi ha sem­pre pen­dent l’amenaça d’un feno­men sísmic, a causa de la impor­tantíssima falla geològica regis­trada prop de San Fran­cisco i Los Ange­les. Si la catàstrofe es produís, i amb la gra­ve­tat que els pes­si­mis­tes pro­nos­ti­quen, aque­lles dues ciu­tats i tot el ter­ri­tori de la costa –avui un dels més pròspers del món– serien engo­lits pel mar, de manera que el Pacífic faria un salt mons­truós cap a l’inte­rior.

Els homes de nego­cis ho han vist molt clar: el mar arri­ba­ria a la zona que actu­al­ment és desèrtica, i per tant es cre­a­ria un nou lito­ral. Un nou lito­ral, dieu? Una nova costa? Sense per­dre temps, aquests capi­ta­lis­tes pre­vi­sors han començat a com­prar fran­ges de desert, con­fi­ant que algun dia aquesta zona que ara no té cap valor es con­ver­tirà, com diu la ter­mi­no­lo­gia turística, en “pri­mera línia de mar”.

Vet aquí un altre insos­pi­tat desert-guar­di­ola. El negoci seria fabulós: reco­mençar l’ope­ració Califòrnia! És una ope­ració molt més ambi­ci­osa que la difícil com­pra-venda d’uns ter­renys a la Califòrnia actual, satu­rada i cara. És espe­cu­lar amb una hipòtesi que pot donar un ren­di­ment immens a canvi d’una inversió mínima.

És una hipòtesi que es basa en “l’espe­rança” que un des­as­tre des­truirà mili­ons de per­so­nes, cases, hotels, iots, casi­nos, tea­tres, cine­mes… Abans, als deserts, s’hi anava a fer penitència, ara s’hi vol anar a obte­nir el més amarg dels tri­omfs.