Tribuna
Prendre mal
Dilluns passat el MHP Pere Aragonès signava el decret d’avançament electoral al Parlament de Catalunya per al 12 de maig. Era la conseqüència del rebuig del Parlament a tramitar els pressupostos de la Generalitat del 2024 arran de l’esmena a la totalitat presentada pels comuns que va obtenir 68 vots a favor i 67 en contra: els d’ERC, PSC i la diputada no adscrita expulsada de Junts Cristina Casol.
L’esmena a la totalitat tenia a veure amb un projecte que no figurava en els pressupostos (el Hard Rock) i pel qual fa dos anys els comuns van donar suport a una partida pressupostària de 120 milions d’euros per al projecte. El 13 de març van prendre mal gràcies a la irresponsabilitat política, perquè, sense menystenir els negatius efectes mediambientals del Hard Rock, la realitat és que es van tombar els pressupostos més expansius i els increments més grans en inversions i en partides socials de les darreres legislatures per un no res. Només cal veure les crítiques que l’acció dels comuns va provocar en els sindicats majoritaris, i en els professionals de la sanitat, l’educació i del tercer sector. Però, ja se sap, ser “d’esquerres” obliga a molt, fins i tot a conservar una alcaldia amb els vots de Manuel Valls i a respondre de manera incomprensible –rebequeria?– quan hom queda fora del govern de l’Ajuntament de Barcelona. Tampoc ERC i Junts semblaven disposats a arribar a acords sobre la conveniència de suprimir l’impost de successions (Junts) o el seu manteniment (ERC). La magnitud del que s’ha perdut –en termes econòmics i socials i en capacitat de negociació amb el govern espanyol– amb l’estroncament sobtat de la legislatura quedava molt ben reflectit en el dossier d’El Punt Avui de dimecres passat d’Òscar Palau i David Portabella.
I en això estem, eleccions a menys de dos mesos vista i, amb la incògnita de l’efecte que pugui tenir el retorn com a candidat del MHP Carles Puigdemont. Les primeres enquestes apunten una victòria del PSC de Salvador Illa i un frec a frec entre ERC i Junts pel segon i el tercer lloc. Alhora, els dirigents socialistes no paren d’insistir que cal girar full del 2017 i avançar cap a la reconciliació i la concòrdia perquè Espanya ens estima (quina Espanya?, la del PP, la de Vox, la del PSOE o la de Sumar?, perquè ja se sap que hi ha amors que maten). I de retruc, les forces independentistes amb una mena de duel caïnita a tres bandes (o quatre si Clara Ponsatí i Jordi Graupera presenten llista ara que l’ANC ha decidit no fer-ho) per veure qui sobreviu a costa dels altres. I així anar-hi anant, mentre ningú posa remei a les deficiències estructurals (educació i baix nivell de comprensió lectora, manca de mecanismes, de previsió i d’inversions per lluitar contra la sequera –on són les dessalinitzadores promeses fa més d’una dècada?–), a la inseguretat a les presons i dels funcionaris que hi treballen o als problemes de l’agricultura i dels pagesos, etc.
De tot plegat no es pot deduir, però, que no s’ha fet res o que no s’ha governat, com diu Jordi Turull, a pesar de les limitacions d’una majoria insuficient quan Junts surt del govern. Una decisió difícil d’entendre fins i tot per a molts militants de la formació. I resulta injust afirmar que les negociacions del govern no han servit de res o que han estat temps perdut, perquè gràcies a les negociacions van arribar els indults, l’abolició del delicte de sedició, la modificació del Codi Penal i la llei d’amnistia. No han estat cap concessió de l’Estat espanyol, sinó fruit de la lluita contra la repressió del govern de la Generalitat i dels partits d’obediència catalana. D’afegit, el traspàs de Rodalies i una proposta de finançament singular per a Catalunya que el president Aragonès explicava dimecres en una conferència a Madrid amb el rerefons de seguir insistint a acordar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
La política catalana pateix una situació de bloqueig, i repetir com a caps de llista els candidats del 2021 no sembla la millor opció per combatre l’esgotament i el desencís de la ciutadania davant les contínues picabaralles entre els partits independentistes i la sotragada de les eleccions municipals i al Congrés de l’any passat. El mirall del 2021 s’ha trencat (ERC, 33 escons –els mateixos que el PSC amb més vots–, Junts, 32 i la CUP, 9, però una abstenció del 48,7%) i no es refarà fàcilment, sobretot mentre prevalguin els retrets sobre la necessitat de fer polítiques reals al servei de la ciutadania.