Opinió

El factor humà

Jo mai, mai, mai

Rosario Palomino és un exemple, sempre somrient, que la llengua és un vehicle d’integració i no de frontera

I tot amb un somriure als ulls. Ho té fàcil perquè l’arqueig de les conques oculars i l’allargassament de la boca, tot dins el marc arrodonit d’una cara de pleniluni, li confereixen un aspecte amable i conciliador, de bona persona. Però és que ella és així, una dona de caràcter afable, carregada de bons propòsits, vestida amb una rialla quasi permanent de la qual mai deserta, encara que el “mai, mai, mai” amb el qual va pel món li costi tants disgustos. Un “mai, mai, mai” que no és cap negació, tot el contrari, una afirmació que subratlla una voluntat de ferro.

Tot i haver nascut al Perú, la Rosario Palomino “mai, mai, mai” canvia al castellà quan algú li respon amb aquesta llengua després que ella s’hi hagi dirigit en català, idioma que amb el pas dels anys ha adquirit com el propi. No va canviar d’idioma fa molts anys quan va tenir un lamentable accident lingüístic en una comissaria de la policia espanyola, doncs encara ho farà menys quan demana un cafè en català a Barcelona, i no l’entenen, quan indica a un taxista una direcció de Barcelona en català, i no l’entén, o quan un dentista li diu que no la comprèn si li parla en català a Barcelona, tal com explica la Rosario que li ha passat recentment. “És el seu problema, no el meu. Si en aquell moment et deixes, si canvies de llengua, aleshores el problema el passes a tenir tu”, argumenta. I es podria afegir, que el problema no és només del ciutadà que canvia de llengua sinó que és de tot el país que, de renúncia en renúncia, va perdent la parla.

El somriure de Palomino és la millor bandera d’una militància pura i dura, emblema dels picapedrers de la causa de la llengua. Una actitud presa per convicció, no pas per obligació, i ara ja amb el propòsit de convertir-se en un exemple a seguir per sacsejar consciències en un moment on la salut del català és tan precària. És amb aquest propòsit que sumant esforços amb tres amics, Matthew Tree, Toni Albà i Carme Sansa, la Rosario està posant en solfa un llibre amb un títol que és una declaració d’intencions, No em canviïs la llengua. Serà alguna cosa més que un llibre, no tant perquè el prologui Quim Torra i en Lluís Llach n’escrigui l’epíleg, sinó perquè serà un treball amb moltes cares i formats, una de les quals prendrà vida a través de textos recitats de Carme Sansa que es podran seguir amb una connexió al Youtube gràcies a un codi QR. Sí, la causa del català no només troba aliats en el somriure insubornable de la Rosario, sinó també en les noves tecnologies, eina indispensable en ple segle XXI per a la bona fi de qualsevol propòsit.

El missatge que desprèn la Rosario té un doble destinatari. Per un costat apunta a aquells que bo i tenint el català de llengua mare, sempre, sempre, sempre deserten del seu idioma quan se’ls interpel·la en castellà. “Si se t’apugen al gep és que t’has ajupit”, els avisa. Els altres destinataris són ciutadans que, com ella, van arribar un dia a Catalunya procedents d’Amèrica Llatina i que des d’aleshores han ignorat la llengua del país on han anat a viure. “Han d’entendre que el català és l’única via d’integració, el camí per fugir dels guetos llatins on viuen”. Paraula de Rosario.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia