Opinió

El factor humà

Partit Sobrat de Confiança (PSC)

Jaume Collboni ridiculitza el ple de Barcelona quan quasi oblida fer votar els regidors en la moció de confiança

És una obvietat que el Partit Socialista de Catalunya és, ara com ara, un partit sobrat de confiança. No els falten raons. Haver superat el naufragi d’una formació trencada en mil bocins i haver arribat a la riba de l’espanyolisme amb possibilitats reals de tornar a ser la força que mana a banda i banda del pinyol de poder que és la plaça Sant Jaume ha de ser reconegut com a meritori.

Haver renascut quan tothom et donava per mort genera un estat mental de confiança tan gran que et permet, fins i tot, creure’t capaç de dur a terme la missió impossible de governar una ciutat d’1,6 milions d’habitants com és Barcelona amb només 10 regidors. I certament un govern amb una minoria tan minoria és un impossible, encara que Jaume Collboni sigui un alcalde hiperactiu,

Però una cosa és sentir-se fort, segur d’un mateix i de les pròpies possibilitats i una altra de ben diferent és creure-s’ho tant fins a caure en els oblits propis dels que viuen instal·lats en l’excés de confiança, circumstància que, sovint, fa caure en comportaments reprotxables. És un fet que el PSC de Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu es va arribar a sentir tan seu l’Ajuntament de Barcelona que qualsevol altre que no fos de la seva corda era ignorat, quasi ridiculitzat. Aquesta actitud de menysteniment cap a tot el que no és socialista va rebrotar ahir, per un moment, dins l’alcalde Collboni quan a la fi del debat de la moció de confiança va donar per acabada la sessió passant per alt el tràmit fonamental de la votació que havia de constatar que, efectivament, per molta confiança que tingui no obté la suficient del ple que presideix.

Va ser un lapsus, algú dirà que va ser un fet anecdòtic, però hi ha lapsus que delaten maneres de ser i de pensar. Evidentment, Collboni va rectificar quasi a l’instant per acabar formulant una frase que hauria d’ocupar un lloc d’honor en una antologia de l’absurd: “Aixequem la sessió, no aixequem la sessió perquè hem de votar” (sic).

Tot això que passa a Barcelona és molt complicat d’explicar perquè encara costa més d’entendre la concatenació de fets que han portat el consistori fins aquí. Collboni es presenta a les eleccions i perd però guanya l’alcaldia. Presenta un pressupost que perd però, malgrat tot, el vol tirar endavant. Presenta una moció de confiança que perd però que li permetrà acabar aprovant el pressupost perquè no hi ha candidat alternatiu que sumi una majoria alternativa que li pugui treure l’alcaldia.

Evidentment que tot això té un marc legal, un article d’una llei que regula la manera de procedir quan es vol aprovar un pressupost municipal per la porta de darrere. A més, no és una fórmula nova, sinó que ja va ser emprada per l’alcalde Xavier Trias i l’alcaldessa Ada Colau.

Tot és molt legal però també molt polític, és a dir, molt rebuscat, perquè en nou mesos Collboni ha passat dels vots dels comuns i el PP al festeig amb Trias, el divorci amb Colau i l’amistat amb el partit al qual ha humiliat dues vegades amb pocs anys, ERC. Sí, Esquerra vota ja els grans temes al costat de Collboni i el següent pas és negociar l’entrada al govern i, sens dubte, hi acabarà entrant. Serà en plena primavera, i no serà cap flor, ni cap fruit, ni cap lapsus, ni tampoc cap anècdota.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.