La unitat impossible

Impos­si­ble però impres­cin­di­ble si volem ser pro­ta­go­nis­tes del nos­tre futur. Vivim en temps difícils. Molt difícils, pot­ser els més difícils després de la Segona Guerra Mun­dial. I els vivim com a mem­bres d’una Unió Euro­pea que només sap par­lar de guerra, d’arma­ment i rear­ma­ment, en una Europa on l’extrema dreta recull a cabas­sos els vots indig­nats per la medi­o­cri­tat, per no dir inca­pa­ci­tat, dels seus polítics, inun­dada per una onada d’immi­gració des­con­tro­lada víctima de les màfies i de la incom­petència dels governs, que la reben deso­ri­en­tats entre el bonisme i el des­bor­da­ment per falta de regu­lació, i l’absència d’una classe política i d’una política amb idees sòlides, con­vic­ci­ons clares i visió a llarg ter­mini. Cata­lu­nya, malau­ra­da­ment, no n’és una excepció, i, a les por­tes d’unes elec­ci­ons que hau­rien de ser molt impor­tants després d’un 1-O traït i d’un 155 repres­sor, està immersa en la lluita caïnita de mirada curta que, no ens enga­nyem, l’ha carac­te­rit­zada sem­pre, amb períodes tan excep­ci­o­nals com breus d’uni­tat i força trans­for­ma­dora.

En un moment com aquest, i amb un objec­tiu com el de la inde­pendència d’un estat que té mol­tes carac­terísti­ques d’estat fallit, només hi ha una estratègia, la uni­tat. Qual­se­vol altra cosa és una irres­pon­sa­bi­li­tat. Que jo sàpiga, hi ha dues ini­ci­a­ti­ves que subs­cric, però que, vist el pano­rama, també penso que estan abo­ca­des al fracàs. La del Movi­ment per la Inde­pendència, que des­co­nec la força que té, mal­grat la seva trans­ver­sa­li­tat, per fer de pal de paller, i la crida a la uni­tat del pre­si­dent Puig­de­mont la set­mana pas­sada a Elna, de plan­te­ja­ment cohe­rent però que ell sap molt bé que és impos­si­ble. Pen­sar a unir les sigles inde­pen­den­tis­tes és una uto­pia. L’inde­pen­den­tisme orgànic, per qua­li­fi­car-lo d’alguna manera, no sola­ment no té cap intenció d’unir-se, sinó que ten­deix cap a noves for­ma­ci­ons i no vol veure que el des­con­ten­ta­ment de la gent és jus­ta­ment per aquesta inca­pa­ci­tat d’enten­dre que els grans moments reque­rei­xen una uni­tat sense fis­su­res. Acon­se­guit l’objec­tiu, ja arri­barà el moment de les dis­cus­si­ons per idees i vots.

Però una cosa és la uni­tat impos­si­ble i l’altra, les pos­si­bi­li­tats que té el pre­si­dent per pro­vo­car un sotrac en l’inde­pen­den­tisme, i malau­ra­da­ment no seria gràcies a un pro­jecte naci­o­nal engres­ca­dor que fes sen­tir orgull de per­ti­nença a una base molt àmplia. Tant de bo m’equi­vo­qui, però tot fa pen­sar que el seu retorn podria ser acci­den­tat i que, un cop més, els jut­ges es nega­ran a accep­tar que hi ha una llei d’amnis­tia a punt d’apli­car-se. De tota manera, l’efecte Puig­de­mont ja és una rea­li­tat. Si la set­mana pas­sada les enques­tes augu­ra­ven una victòria fol­gada al can­di­dat soci­a­lista Sal­va­dor Illa, les d’aquesta set­mana ja han can­viat de direcció i comen­cen a anun­ciar una pos­si­ble majo­ria abso­luta de les for­ces sobi­ra­nis­tes. Tant de bo Puig­de­mont fos el líder que una qüestió tan impor­tant com el futur de Cata­lu­nya neces­sita. I no dic que no ho sigui; això sí, haurà d’expli­car molt bé per què quan va tenir l’opor­tu­ni­tat d’actuar no ho va fer. És veri­tat que era el pre­si­dent d’un govern de coa­lició i de sen­si­bi­li­tats diver­ses que no s’havia pre­pa­rat com havia fet creure. La meva impressió és que no s’ha acla­rit prou bé què va pas­sar i ara seria una bona opor­tu­ni­tat per fer-ho.

Estic con­vençuda que els ora­cles que pro­nos­ti­quen la des­mo­bi­lit­zació s’equi­vo­quen. Que la gent que l’1-O era inde­pen­den­tista ho con­ti­nua sent, només que ara el ric­tus de l’enuig pro­fund ha subs­tituït el som­riure, però que, quan sor­geixi una ini­ci­a­tiva trans­ver­sal i unitària, aquells que es neguen a ser colònia tor­na­ran a votar qui els asse­guri la lli­ber­tat. En un arti­cle de fa uns mesos en què par­lava de la neces­si­tat d’un pro­jecte naci­o­nal, citava el meu admi­rat Edgar Morin quan diu que no només s’ha de denun­ciar, sinó que també s’ha d’anun­ciar. Avui afe­gi­ria a anun­ciar que s’ha de ser cohe­rent i actuar. Quan el pre­si­dent Puig­de­mont diu que ini­cia la tor­nada per aca­bar la feina ende­gada, espero que ho digui en aquest sen­tit. Que passi de l’anunci a l’acció, que comença amb la nego­ci­ació. Té bones car­tes i les haurà de saber jugar.

Com a país, neces­si­tem més que mai saber on som, cap a on anem i quina posició som capaços d’adop­tar davant d’un futur incert a escala glo­bal. Si no ho fem nosal­tres, ho faran els altres, els de sem­pre.