Dones amb carnet que no condueixen

Sense aban­do­nar el meu entorn en puc comp­tar unes quan­tes, així que inter­preto que la soci­e­tat està plena de dones que van obte­nir el car­net de con­duir però fa anys que no aga­fen cap cotxe, ni per equi­vo­cació. Encara més, algu­nes d’elles van tenir un volant a les mans per últim cop el dia de l’exa­men pràctic o just després, quan els va fer una certa gràcia estre­nar-se amb el vehi­cle fami­liar. Tot i tenir casos a la vora, se’m fa difícil expli­car-me per què una dona fa una inversió de temps i diners per ser apta per con­duir però després arra­cona aquesta via com si es tractés d’aquell jer­sei vell que guar­des al tras­ter perquè et negues a des­fer-te’n mal­grat que saps que no el tor­naràs a lluir. Em pre­gunto també fins a quin punt els este­re­o­tips de gènere, els insults sexis­tes, el mal repe­tit “dona al volant, perill cons­tant”, o el mite esbi­ai­xat que les dones conduïm pit­jor que els homes –mal­grat que rebem menys san­ci­ons i tenim menys acci­dents– no han estat una pèssima carta de ben­vin­guda al món de la con­ducció. Sense obli­dar que les dones apli­quem un sen­tit pràctic a l’acte de con­duir o que en la majo­ria de famílies hete­ro­nor­ma­ti­ves és l’home qui s’asseu a l’esquerra i reserva per a la dona el paper de copi­lot, rea­li­tats que no deuen con­tri­buir a per­ce­bre plaer en el fet de con­duir. Així que sense pre­ten­dre fer un al·legat del cotxe pri­vat –dife­rents estu­dis indi­quen que les dones som més sen­si­bles als temes ambi­en­tals–, sí que animo les dones que es tre­uen el car­net que el mateix dia nor­ma­lit­zin aga­far el volant i posar fi una vegada per totes a la idea que con­duir és sobre­tot cosa d’homes. El pas següent ja podrà ser que la soci­e­tat vegi amb bons ulls una dona al cap­da­vant d’un auto­car, d’un camió o d’un avió.