Educar amb el cor
És essencial un bon mestre que orienti el camí a través de l’educació
Un dia sant vaig anar al cinema Truffaut a veure la pel·lícula argentina Puan. Molt divertida. Molt necessària també, per prendre consciència de la precària situació en què ja estava l’educació pública a Buenos Aires poc abans que l’ultradretà Milei guanyés les eleccions. El film és també, d’altra banda, molt estimulant, perquè en vaig sortir amb unes ganes tremendes d’anar a la universitat a estudiar filosofia. És clar que seria imprescindible tenir un professor entranyable i desmanegat com Marcelo Pena. En una escena, aquest parla als seus alumnes del famós aforisme d’Heràclit segons el qual “tot flueix”. Els explica que la descripció d’una persona, d’ell mateix als 20 anys, és molt diferent de la que se’n fa als 50. El moviment continu genera canvis evidents. Però en la mateixa persona hi ha una cosa immutable que sempre la defineix: l’ànima. Aquesta reflexió m’ha dut ara a dos llocs diferents i vinculats. Per un costat, he recordat un reportatge de fa uns dies en aquestes pàgines sobre els alumnes més grans de la Universitat de Girona, que són una noia de 81 anys i un noi de 85 anys que deia que preferia muscular el cervell a classe que no pas perdre el temps donant engrunes de pa als coloms. L’altre lloc on m’ha portat Puan és L’escola de l’ànima, l’assaig que acaba de publicar Josep Maria Esquirol a Quaderns Crema. Aquí el filòsof fa una invitació apassionant i lluminosa a una escola que té la porta sempre oberta, a tothom, de qualsevol edat, i durant tota la vida. Aquesta escola és un lloc on es cultiva l’ànima i la maduresa humana mitjançant l’atenció a les coses del món. Per a això és essencial un bon mestre que orienti el camí a través de l’educació. “S’educa amb el cor, perquè el cor és símbol d’allò que acompanya i cuida”, diu, i “s’ensenya amb les mans”, perquè ensenyar vol dir indicar, mostrar. En tot cas, afegeix, “només pot ser mestre qui desitja”, qui encomana, qui confia. “Es mana des de dalt; s’encomana des del costat.” Des del costat, la filòsofa Marina Garcés va demanar a un grup de nois i noies de 4t d’ESO que fessin unes promeses, com un acte de compromís amb el futur. Algunes d’elles estan recollides al seu llibre El temps de la promesa, com aquesta: “Prometo a la meva mare que al llarg de la meva vida diré a les persones que estimo que les estimo.”
