Només cobrem en efectiu!

Pot­ser és una d’aque­lles estra­nyes casu­a­li­tats de la vida i no toparé mai més amb tants casos seguits, o pot­ser és un com­por­ta­ment tan estès que fins i tot l’apro­ven els que en teo­ria l’hau­rien de com­ba­tre. Aposto més per la segona opció, vista l’experiència que passo a expli­car-los. Comp­tant només el que va d’any, m’he tro­bat tres situ­a­ci­ons en què a l’hora de rea­lit­zar un paga­ment només tenia l’opció de fer-lo en metàl·lic. I no em refe­reixo a una barra de pa, en què puc enten­dre que el for­ner es vul­gui estal­viar la comissió que li gira el banc cada cop que fa ús del datàfon. Ni de bon tros. Parlo de preus ele­vats, en què l’ope­ració fa un tuf ter­ri­ble de frau fis­cal. Tres exem­ples molt clars, vis­cuts en la pròpia pell. Rea­lit­zem un escape room en família en una sala de Bar­ce­lona. Aquests ni tan sols dis­si­mu­len. Al seu web ja dei­xen clar que només accep­ten diners en efec­tiu. Segon exem­ple: uns dies abans, assis­teixo a un con­curs de dansa en què par­ti­ci­pen cen­te­nars de nens i nenes en edat for­ma­tiva. S’ha de pagar entrada. Ja poden ende­vi­nar quin és l’únic sis­tema permès. Ter­cer cas recent: em reco­ma­nen un otor­ri­no­la­ringòleg en una de les clíniques més pres­ti­gi­o­ses de Bar­ce­lona. El senyor demana 250 euros per a la pri­mera visita. La pro­fes­si­o­nal que atén la tru­cada per sol·lici­tar infor­mació deixa clar que els calés s’han de dur en un sobre. Que ni se’ns passi pel cap fer el paga­ment amb una tar­geta, ni dema­nar fac­tura. I passa que t’he vist! Així que, mal­grat que ningú acon­se­guirà reti­rar-me del cap la idea que l’estat del benes­tar és un bé que no hauríem de mal­me­tre i que tot­hom té l’obli­gació de con­tri­buir-hi, ara mateix no puc evi­tar sen­tir que els que som legals i paguem els met­ges a tots aquests som en rea­li­tat uns pas­se­rells.