Pobra escola catalana

Els nascuts en la darrera dècada del franquisme jugàvem sempre en castellà perquè totes les pel·lícules ens parlaven en l’idioma de l’imperio, però curiosament, malgrat que la fotografia del Caudillo ens vigilava de prop al costat del crucifix, vam tenir la sort de rebre totes les classes en català. Paradoxes d’un Règim que arribava a la seva fi i que també tenia en nòmina funcionaris de passat republicà que, com la majoria de la gent, es van haver d’adaptar a les circumstàncies i van fer classes a l’escola pública fins a la seva jubilació. No es pot pas dir que aquella etapa fos fàcil per a ningú, amb un règim d’avaluacions que podia ser tan estricte com arbitrari, segons les reserves vocacionals dels que impartien les classes i l’interès oscil·lant dels qui les rebien. Arribada l’hora de tenir fills, vam mirar d’esforçar-nos al màxim per comprendre el model pedagògic que se’ls aplicava, tan diferent, fent de pont amb l’escola si calia i inculcant-los que el més intel·ligent sempre és respectar el principi d’autoritat del mestre, que per alguna cosa té la darrera paraula a l’hora de suspendre’t. Superada la primera etapa educativa, ara els acompanyem fins on podem en els estudis superiors i contemplem amb preocupació com els resultats de l’escola catalana van davallant en els informes PISA. Sobre això, els darrers dies han sortit publicats articles de dues veus acreditades: Frank Bayer i Xavier Díez, tots dos professors, tots dos crítics, una qualitat que a nosaltres també ens van afuar els millors mestres que recordem. Busqueu els articles, no us els perdeu. El primer conclou: “Maregem els professors amb propostes de renovació i diluïm la jerarquització a les aules.” El segon: “No preparem els alumnes per al món real i generem inadaptats. El Departament d’Educació ha perdut el control dels centres.” Enyorar l’escola de la nostra infantesa seria un blanqueig imperdonable, les nenes tenien una assignatura més que els nens, enseñanzas del hogar, i amb això ja està tot dit. Però si els mestres perden l’autoritat, si cada centre té autonomia i no hi ha temudes visites sorpresa de la Inspecció, potser els nostres fills tampoc tindran gaires motius per enyorar-la, la seva escola.