Ecologia urbana

He lle­git l’entre­vista que Joan Nogués ha publi­cat, en el nos­tre diari, amb l’arqui­tecte Ricard Bofill, l’autor de pro­jec­tes urbanístics de gran volada arreu del món. En un moment deter­mi­nat, Bofill diu: “L’únic impor­tant que resta a Cata­lu­nya és l’Eixam­ple de Bar­ce­lona, perquè la resta és una mica de gòtic, una mica de romànic i qua­tre cases pai­rals. No tenim Renai­xe­ment, ni bar­roc, ni neoclàssic.” Hem d’inter­pre­tar aques­tes opi­ni­ons de Ricard Bofill tenint en compte que pensa més com a urba­nista que com a arqui­tecte, més com a dis­se­nya­dor de con­junts que com a crític d’art. Una cosa és l’existència del mones­tir de Poblet o de les pin­tu­res romàniques al Museu d’Art de Cata­lu­nya i una altra la presència de con­junts urbanístics, cohe­rents. Encara que fos espe­cu­la­ti­va­ment, traint el pla Cerdà, Bofill recorda que la bur­ge­sia, però, aixecà durant la Renai­xença l’Eixam­ple de Bar­ce­lona. I diu aquesta frase sim­ple i pro­vo­ca­tiva: “El patri­moni del país és a les parets”. Jo em sento molt iden­ti­fi­cat amb els plan­te­ja­ments de Ricard Bofill i com­par­teixo total­ment l’excep­ci­o­nal valor que dóna a l’Eixam­ple, que con­tem­plem –penso– amb una manca de pers­pec­tiva històrica molt greu. Acu­sem els nos­tres avant­pas­sats d’haver des­truït el pla Cerdà, moguts per la cobdícia del pam qua­drat, i no ens ado­nem que el que fem ara encara és més greu. Perquè ara ja sabem que l’Eixam­ple és una cre­ació urbanística única a Europa i irre­pe­ti­ble a Bar­ce­lona, i n’estem des­truint el caràcter. Cal dis­tin­gir entre l’Eixam­ple que ja era total­ment edi­fi­cat fa sei­xanta anys– que és l’Eixam­ple cen­tral– i la resta de l’espai qua­dri­cu­lat, que encara avui es va omplint d’una manera irre­gu­lar. Aquell Eixam­ple uni­tari és un monu­ment, i ater­rar-ne cases per a bas­tir-ne de noves en el mateix solar, però d’un estil vul­gar­ment modern, que és pura­ment con­sumístic, és com subs­ti­tuir un fines­tral gòtic de la cate­dral per un marc metàl·lic i una per­si­ana ame­ri­cana.

Pro­tes­tem si es vol tallar un arbre, però assis­tim resig­nats a l’ender­ro­ca­ment d’una casa en el mateix car­rer. Em diran que l’arbre és “públic” i la casa és “pri­vada”. D’acord. Legal­ment és així. Però no admeto que, soci­al­ment, l’arbre sigui de tots i la casa només d’un.

Caldrà, pot­ser, començar a difon­dre el con­cepte d’eco­lo­gia urbana, apro­fi­tant l’interès per l’eco­lo­gisme. No embru­teu el pai­satge, diuen amb raó. Res­pec­teu els espais natu­rals, perquè l’home neces­sita la natura. Ben cert. Tan cert com que la majo­ria d’habi­tants d’aquest país són ciu­ta­dans i el seu pai­satge habi­tual és la vila o la ciu­tat. Res­pec­teu el pai­satge ciu­tadà, no l’embru­teu arqui­tectònica­ment, no el des­truïu urbanísti­ca­ment. “El patri­moni del país és a les parets”. Les parets secu­lars del nos­tre car­rer, del nos­tre barri, són la nos­tra memòria col·lec­tiva, ens arre­len i ens paci­fi­quen amb nosal­tres matei­xos.

Quan ho apren­drem ja serà tard. Hau­rem cons­truït mol­tes obres i des­truït l’únic patri­moni.