Ecologia urbana

He llegit l’entrevista que Joan Nogués ha publicat, en el nostre diari, amb l’arquitecte Ricard Bofill, l’autor de projectes urbanístics de gran volada arreu del món. En un moment determinat, Bofill diu: “L’únic important que resta a Catalunya és l’Eixample de Barcelona, perquè la resta és una mica de gòtic, una mica de romànic i quatre cases pairals. No tenim Renaixement, ni barroc, ni neoclàssic.” Hem d’interpretar aquestes opinions de Ricard Bofill tenint en compte que pensa més com a urbanista que com a arquitecte, més com a dissenyador de conjunts que com a crític d’art. Una cosa és l’existència del monestir de Poblet o de les pintures romàniques al Museu d’Art de Catalunya i una altra la presència de conjunts urbanístics, coherents. Encara que fos especulativament, traint el pla Cerdà, Bofill recorda que la burgesia, però, aixecà durant la Renaixença l’Eixample de Barcelona. I diu aquesta frase simple i provocativa: “El patrimoni del país és a les parets”. Jo em sento molt identificat amb els plantejaments de Ricard Bofill i comparteixo totalment l’excepcional valor que dóna a l’Eixample, que contemplem –penso– amb una manca de perspectiva històrica molt greu. Acusem els nostres avantpassats d’haver destruït el pla Cerdà, moguts per la cobdícia del pam quadrat, i no ens adonem que el que fem ara encara és més greu. Perquè ara ja sabem que l’Eixample és una creació urbanística única a Europa i irrepetible a Barcelona, i n’estem destruint el caràcter. Cal distingir entre l’Eixample que ja era totalment edificat fa seixanta anys– que és l’Eixample central– i la resta de l’espai quadriculat, que encara avui es va omplint d’una manera irregular. Aquell Eixample unitari és un monument, i aterrar-ne cases per a bastir-ne de noves en el mateix solar, però d’un estil vulgarment modern, que és purament consumístic, és com substituir un finestral gòtic de la catedral per un marc metàl·lic i una persiana americana.

Protestem si es vol tallar un arbre, però assistim resignats a l’enderrocament d’una casa en el mateix carrer. Em diran que l’arbre és “públic” i la casa és “privada”. D’acord. Legalment és així. Però no admeto que, socialment, l’arbre sigui de tots i la casa només d’un.

Caldrà, potser, començar a difondre el concepte d’ecologia urbana, aprofitant l’interès per l’ecologisme. No embruteu el paisatge, diuen amb raó. Respecteu els espais naturals, perquè l’home necessita la natura. Ben cert. Tan cert com que la majoria d’habitants d’aquest país són ciutadans i el seu paisatge habitual és la vila o la ciutat. Respecteu el paisatge ciutadà, no l’embruteu arquitectònicament, no el destruïu urbanísticament. “El patrimoni del país és a les parets”. Les parets seculars del nostre carrer, del nostre barri, són la nostra memòria col·lectiva, ens arrelen i ens pacifiquen amb nosaltres mateixos.

Quan ho aprendrem ja serà tard. Haurem construït moltes obres i destruït l’únic patrimoni.