Una ruta més i m’explotarà el cap

El cap de setmana acostuma a ser un bon moment per aturar-se una estona a pensar en les vacances d’estiu. Imagino que aquells que poden tirar de veta i no els condiciona el preu ho tenen ben fàcil. Deuen tenir un destí pensat, potser el que van descartar fa un any, i només és qüestió d’anar empalmant les reserves necessàries. No els cal ni armar-se de paciència, perquè poden seleccionar allò que els entra pels ulls, o fins i tot encarregar la feina a tercers. El problema ve quan el teu pressupost fa aigües per tot arreu i has de buscar opcions que puguis sufragar sense haver de renunciar a sopar els mesos que resten d’any. El primer cabreig t’assalta quan comproves que el viatge en avió que fa poc més d’un any podies fer per uns 50 euros, ara s’ha disparat per sobre dels 250. Tant és el destí. La multiplicació es repeteix. L’opció del tren, a priori més sostenible, sembla que també s’ha apuntat a la moda d’elevar els preus aviam qui hi cau. I si vols posar uns quilòmetres de terra pel mig, pot ser inviable. Viatjar en cotxe és una tercera opció, però el que vols és descansar i agafar un volant més aviat et tensa. El preu dels hotels també convida a desesperar-se, i tot i així buscar allotjament i transport és bufar i fer ampolles si es compara amb el moment d’intentar pactar el destí amb la resta de membres de la família. Els fills volen anar de càmping, però pagar aquelles quantitats indigestes per allotjar-te en una espècie de zulo tampoc no és que revifi gaire. Així que, després d’analitzar tantes rutes i opcions com permeten les hores del cap de setmana, ens trobem en el punt de partida: sense res i convençuts que del cap de setmana que ve no passem, exactament la conjura que vam fer ara fa deu dies.