A cinc noies

“Esti­mat senyor Josep Maria Espinàs: som unes noies de 8è d’EGB que estem fent un tre­ball sobre vostè i voldríem fer-li unes pre­gun­tes que li agrairíem que con­testés”. Així comença una carta que acabo de rebre, i a con­ti­nu­ació s’arren­gle­ren vint-i-sis pre­gun­tes.

Les simpàtiques estu­di­ants que m’envien aquesta carta no poden com­pren­dre la frus­tració que pro­voca una petició d’aquesta mena per una raó evi­dent: d’una banda, hi ha la bona fe dels qui pre­gun­ten i, de l’altra, la impos­si­bi­li­tat de con­tes­tar. “En quina tendència literària s’incor­pora?” “Què opina de la crítica i dels qui opi­nen de vostè?” “Les seves obres, reflec­tei­xen la seva per­so­na­li­tat o què reflec­tei­xen?” “Quina opinió li mereix Cata­lu­nya? I Espa­nya?” Etcètera, etcètera. No sé pas quants dies i quan­tes pàgines em cal­drien per a pen­sar i escriure hones­ta­ment sobre aquests temes.

D’uns anys ençà, a les esco­les es fan “tre­balls” que en el meu temps eren des­co­ne­guts. És un bon sis­tema d’acti­vi­tat esco­lar, que des­vet­lla a més l’espe­rit de col·labo­ració entre grups d’alum­nes. Penso, però, que a aquests alum­nes se’ls deixa sovint massa sols –“redac­teu vosal­tres matei­xos les pre­gun­tes”, etc.–; el tre­ball ha de començar per l’autocrítica i per una dosi d’esforç propi, perquè sem­bla pot­ser massa còmode dema­nar als altres allò que ja podem saber. Per exem­ple: “Ens podria dir algu­nes obres seves?” És lògic que aquesta infor­mació ja la tin­gui qui s’interessa per un escrip­tor, o que qui sug­ge­reix el tre­ball ori­enti prèvia­ment les noies cap a la recerca d’aquesta infor­mació en les enci­clopèdies o lli­bres on és fàcil tro­bar-la. “Quin és el seu estil?” “Les seves obres, en què es basen?” Penso que tot això no ho ha de dir l’escrip­tor –almenys jo no sé fer-ho–, sinó que ha de ser objecte d’una anàlisi con­junta –mes­tres i alum­nes–, i això sí que al meu enten­dre sig­ni­fica “tre­ba­llar”.

Totes les rat­lles que he escrit fins ara són la res­posta, pre­ci­sa­ment, a l’última pre­gunta de les noies: “Quina opinió té sobre les pre­gun­tes que li hem fet?”, de manera que almenys n’he con­tes­tat una. Però com una prova de sim­pa­tia per les des­co­ne­gu­des ami­gues Gafa­relo, Gan­dol, Micó, Mollà i Vilar­debò inten­taré de con­tes­tar “qui­nes són les dates més impor­tants de la meva vida”. Hi dono vol­tes i per més que hi penso només se m’acu­deix que, objec­ti­va­ment, la més impor­tant devia ser el 7 de març del 1927, que és el dia que vaig néixer, perquè sense aquesta data no n’hi hau­ria hagut cap més. Ara: segur que n’hi ha hagut d’altres impor­tants, i que no són, com a pri­mer cop d’ull podria sem­blar, la d’aquell premi lite­rari, la d’aque­lla cir­cumstància fami­liar, la de qual­se­vol èxit, desgràcia o fet des­ta­ca­ble. Quin dia va néixer aquell sen­ti­ment que ens ha acom­pa­nyat sem­pre o vam enten­dre la vida d’una manera deter­mi­nada? Va ser, pot­ser, un dia que plo­via? La visió d’un pai­satge, o d’una obra d’art, o la con­versa amb algú, qui sap si va mar­car una data deci­siva en la nos­tra vida?

Tam­poc no m’estra­nya­ria, joves ami­gues, que la data més impor­tant de la meva vida –i de la vos­tra, i de la de tot­hom– fos cada dia.