Tretze

Escric aquestes ratlles un dimarts i tretze. Dia nefast, segons la tradició popular. Pel que fa al dimarts, no sé quin és l’origen de la seva mala fama. Hi ha una hipòtesi que ens toca de prop, si hem de fer cas als historiadors Zurita i P. Mariana. Jaume I el Conqueridor s’estava a Xàtiva, convalescent d’una malaltia, i ordenà als seus capitans que anessin a lluitar contra un estol d’àrabs molt nombrós; el combat resultà una derrota molt greu per als cristians, i havent-se celebrat un dimarts, d’aleshores ençà es considerà que aquest dia de la setmana era un dia advers. És curiós que el dimarts evoca precisament Mart, el déu de la guerra. És clar que tot depèn del bàndol… i de qui guanya i qui perd. D’altra banda, quan els castellans diuen “en martes, no te cases ni te embarques”, sembla que no tenen cap prevenció contra aquest dia per raons bèl·liques, llevat que el matrimoni sigui valorat com un estat de guerra.

En tot cas, la conclusió seria que la gent ha cregut, al llarg dels segles, que el millor que es podia fer el dimarts era no fer res, amb la qual cosa estic completament d’acord, i encara més: no veig per què no seria desitjable ampliar l’actitud contemplativa a la resta dels dies de la setmana.

Pel seu compte, el número tretze també és considerat desafortunat. Si en la civilització cristiana aquesta creença ve del fet que Jesús i els apòstols eren tretze, no es pot negar que el poble ha tingut una visió molt “humana” de la qüestió, en jutjar que havia “acabat malament”. Certament, la reunió dels tretze acabà amb la Crucifixió, amb persecucions i martiris. Al cap de tant de temps, encara avui hi ha qui compta els qui seiem al voltant d’una taula i ens fa veure que som tretze. Per cert, hi ha una anècdota curiosa –si hem de fer cas a Augusto Conte– referida a un ministre de Dinamarca del segle passat, que duia un nom estranyament italià, Dalborgo di Prinio. Quan organitzava un sopar, i alguna circumstància imprevista feia que el nombre de convidats quedés reduït a tretze, feia seure a taula una nina de grandària humana, encarregada expressament per a aquesta funció, parenta llunyana i gastronòmica, doncs, de les actuals “poupées gonflables”.

Per al compositor Wagner, en canvi, el número 13 formava part de la seva vida. És sorprenent, però va néixer el 1813 –sumeu aquests números i veureu que, a més, sumen 13–, les lletres del seu nom sumen 13 (Richard Wagner), acabà el “Tannhauser” el 13 d’abril del 1860, la primera representació es va fer el 13 de març de l’any següent… i morí, és clar, el 13 de febrer del 1883.

Quan el dimarts, d’una banda, i de l’altra el tretze coincideixen, ja tenim una concentració de superstició tan considerable que qualsevol contratemps queda justificat. És, però, una justificació purament verbal, un comentari que fem de passada –“dimarts i tretze, i vols que trobi aparcament?”– i, en el fons, amb incredulitat. La superstició s’ha fet cada vegada més insignificant, menys regidora de la nostra vida. Fins a avui no m’he adonat que la signatura habitual d’aquest article té precisament tretze lletres.