Arriba un dels moments més temuts

Cap a aquestes dates, mai sabré dir el calendari exacte, arriba un dels moments de l’any que ens provoca un neguit detectable d’una hora lluny quan algú pronuncia les paraules clau: declaració de la renda. Si parlem del dia que la presentes, només he conegut dos bàndols a la vida: els que la tenen resolta la primera setmana i els que han d’esprintar els darrers dies per no lliurar-la fora de termini. Admeto que soc membre d’honor del segon grup, i també que cada any em prometo que aquell serà l’últim en què deixaré els deures per al darrer moment. Imagino que aquest any tampoc no faltarà la promesa habitual. Ni el següent, ni el que vindrà després. Però si parlem de grups i de declaració de la renda, l’autèntica divisió l’hem d’anar a buscar entre aquells que paguen, que poden arribar a ser quantitats grans de diners, i els que cobren, que en aquest cas mai seran quantitats sucoses. El sentiment compartit per tothom, però, és la tensió que genera aquell instant previ a saber a quin dels dos grups pertanys. Molts signarien fer taules, a canvi d’evitar l’ensurt. Ni per a mi ni per a ells. Perquè hisenda som tots, d’acord, però tampoc no passa res si el meu veí que té cinc propietats, i per tant en té cinc més que jo, ho és una mica més. Personalment, atès que ja puc intuir que ni em faré d’or gràcies a hisenda ni hauré de demanar un crèdit per fer les paus fiscals, el que més em treu la son és dubtar sobre si quan passi comptes amb l’Estat cometré algun error involuntari que algú detectarà al segon. Perquè el que no he aconseguit explicar-me és que no puguem donar per bo un esborrany que elabora i envia qui té el control dels nostres números. Ara bé, no siguis tu qui s’equivoca, que aleshores sí que ho pagaràs amb escreix.