La pintada

Quan s’hi va acostar la pudor d’ous podrits la va ofendre. Servia gots d’aquella aigua fètida. Era obrir la boca i la bafarada pudent s’escolava gola avall. Era fer-ne un xarrup i glopejar un pet pudent concentrat en el líquid amb preteses propietats benefactores que sortia dels brolladors de la font Pudosa. La Margarida Bosch Riera hi treballava venent cansalades, que emmascaraven la fortor del beuratge medicinal amb molt de sucre i un esponjós pa de pessic. Pels hostes pretensiosos del Balneari de la Puda de Banyoles el ritual era el següent: primer empassar-se el fàstic i després disfrutar-ne el goig. L’espardenya blanca de la Margarida punteja, sense tocar-la, l’aigua pestilent del fons de la font. S’hi ha volgut retratar perquè hi ha guixades unes sigles. Cent anys després es llegeixen prou bé. La primera és una B. La segona una O. Però l’última és una lletra evanescent. Una C? És el BOC? Bloc Obrer Camperol? Una taca-atac del comunisme en el cor burgès d’un poble de camperols i menestrals que veien en la clientela de la Puda els primers turistes i els primers diners? Desencís. El logotip pintat no és l’estrella amb una falç i un martell. I una P? El Batalló de l’Exèrcit Popular? Tampoc. La foto és d’abans de la guerra, del 27 de març del 1920. La pintada a la font dibuixa una estrella de cinc puntes mig envoltada per una corona de llorer i adornada pel que vol ser una boina. L’historiador Jordi Galofré sempre dona pistes. I si fossin les sigles de la Brigada Obrera Tipogràfica, una secció de l’exèrcit espanyol, precedent dels serveis cartogràfics, que el 1920 són a Banyoles actualitzant mapes? I si un dels brigadistes, mentre mira el cistell, curull de cansalades, de la Margarida, s’ha fet el galant? “No és tan dolç el sucre com el seu somriure.” Dit amb un castellà declamat del Tenorio. Si la Margarida Bosch Riera, bestia de l’artista Jordi Bosch, Barraca, va explicar el motiu d’aquella foto, no hi ha ningú que ho recordi. Va morir jove, de tifus. Les aigües de beatitud esplendorosa, tan apreciades per qui tenia artritis, no curaven dels mals importants. M’hi passejo sovint, en aquest entorn decadent que ja no empudega. No hi ha aigua ni rastre de sigles militars o de lluita marxista. S’han substituït per altres grafits, clams a la llibertat; una estocada a l’edifici cadavèric, restes del naufragi a Ítaca.