En Terri parlava de vostè

Aquesta setmana s’ha celebrat el desè aniversari de la mort de García Márquez. El seu nom em ve a tomb arran, és clar, d’en Terricabras. En Terri, com li deien els amics, hauria pogut ser perfectament el “savi català” al qual es refereix el premi Nobel a Cien años de soledad. La seva capacitat intel·lectual estava uns anys llum per sobre de la mitjana, era un pencaire de mena i tenia resposta per a tot, o gairebé tot.

No vaig ser-ne alumne però en conec algun que el va gaudir, tot i que primer em va enganyar dient que els feia la primera classe en alemany per espantar-los. De capacitat no n’hi hauria faltat. Podia parlar de Wittgenstein i el pensament crític les hores que calgués no només en alemany, sinó també en francès i en anglès. He parlat amb en Joan Vergés, director de la càtedra Ferrater i Mora i un dels seus alumnes més avantatjats. Admet que tots sortien de l’aula amb la mateixa idea. Era un professor extraordinari, divertit, entusiasta, apassionat i sagaç.

Podia semblar sovint un mestre dels de la vella escola quan tractava els alumnes i molta gent del seu entorn de vostè i de vós. Aquesta mostra de respecte màxim explica també part del seu pensament. Són tan importants les coses que es diuen com la forma com es diuen. “El pensament és llenguatge!”, em recorda Vergés.

Sempre s’han de comprar llibres, ho diem tots, però just dimarts vinent arriba Sant Jordi. La Campana haurà de rescatar del seu fons el seu volum més popular, Atreveix-te a pensar, del qual se’n van fer més d’una dotzena d’edicions i on fa un exercici d’erudició i senzillesa que ridiculitza el concepte d’autoajuda, del qual renegava.

El seu compromís social i polític i el salt al Parlament Europeu el van convertir en un intel·lectual encara més proper a la gent. Quan es va presentar, a casa no van mirar ni les sigles del partit. “Votarem en Terricabras!” Per què? Perquè rere la façana de professor amb la qual expressava les seves idees no podia amagar de cap manera que era sobretot una gran persona. A banda d’intel·ligent, era llest, que no són sempre coses que van juntes. Gràcies a aquesta segona capacitat s’explica el formidable llegat que suposa tot el que va fer per a la UdG fins i tot quan aquesta universitat encara no existia.