Explicar històries

Hi ha una pulsió radical que ens relliga a les forces més primàries de la literatura: la passió per explicar històries. García Márquez ho va exposar d’una manera intravenosa: “¿Qué clase de misterio es ese que hace que el simple deseo de contar historias se convierta en una pasión, que un ser humano sea capaz de morir por ella; morir de hambre, frío o lo que sea, con tal de hacer una cosa que no se puede ver ni tocar y que, al fin y al cabo, si bien se mira, no sirve para nada?”

El santuari de la Mare de Déu del Coll, suspès en un cim de les Guilleries, és un balcó sobre el pantà de Susqueda. En aquell món isolat hi havia el mas Celró, on vivia un cosí del pare, en Joan, un criador de bestiar, un home d’una saviesa tel·lúrica i amb la virtut de la paraula i l’hospitalitat. Al voltant d’un testarral de foc, en un joc d’ombres i cares que avui percebo més que no pas recordo, després d’un tec de cuina d’alta muntanya ben regada amb un vi que segons els grans costava de rosegar, en Joan galvanitzava el temps amb les històries que explicava. Li vaig sentir cantar cançons de traginers, recitar versos de Verdaguer, dir paraules ja desaparegudes. Quan parlava d’en Serrallonga dibuixava un arc difús amb la mà per assenyalar els llunys on encara hi havia les coves en què la quadrilla de bandolers s’amagava. Un dia em va dur fins al Clascar. Jo devia tenir 8 anys. Al costat d’unes parets esbucades em va explicar que en aquella casa va néixer una criatura amb el cabell negre com el carbó i dues espires de foc clavades a les ninetes dels ulls, un nen que a mida que es va anar fent gran era cada cop més alarb. Se sospitava que era ell qui emmetzinava pous i bestiar i qui calava foc a pallers i sembrats. Els pagesos van requerir la presència del rector, que va pujar des d’Osor acompanyat d’un seguici. Així que el capellà es va senyar i el va ruixar amb aigua beneita, el noi va deixar anar un esgarip cavernós i va desaparèixer “per sempre més entre la boscúria”. Feliç Sant Jordi.