Sant Jordi, mirall de dèries nostrades

La diada de Sant Jordi és, segu­ra­ment, el tret de la cata­la­ni­tat que més con­sens des­perta en aquest racó de món. Ho té tot per tri­om­far: l’exal­tació de la lite­ra­tura, de l’amor i de la vida al car­rer. Sant Jordi té, a més, la vir­tut de posar la soci­e­tat cata­lana davant el mirall i mos­trar-li totes les vir­tuts, els defec­tes i les dèries. La vir­tut, per exem­ple, d’haver-se empes­cat una festa tan espe­cial i admi­rada arreu del món, i el defecte de mos­trar, amb tota la cru­esa del món, que si no fos perquè tenim un dia en què hem de fit­xar per com­prar lli­bres la mei­tat de les lli­bre­ries hau­rien de tan­car.

Capítol a part merei­xen les dèries dels cata­lans, mag­ni­fi­ca­des en el dia del lli­bre i la rosa, amb la de l’estètica al cap­da­vant. Els dar­rers dies hi ha hagut un debat encès a les xar­xes soci­als i als mit­jans de comu­ni­cació sobre el cos­tum de les ins­ti­tu­ci­ons de guar­nir els seus edi­fi­cis més emblemàtics amb motius de la fes­ti­vi­tat de torn. La façana del Palau de la Gene­ra­li­tat ha estat per­so­na­lit­zada aquests dies –com es va fer per Nadal– per mos­trar als cata­lans que s’escau la diada del patró de Cata­lu­nya. Les fines­tres de l’edi­fici s’han guar­nit amb piles de lli­bres i unes roses ben gros­ses i arran de terra s’hi ha col·locat un drac de grans dimen­si­ons per a gaudi dels turis­tes, que no s’han estal­viat ohs! quan pas­sa­ven per davant i per a des­es­pe­ració de molts usu­a­ris de Twit­ter, que recor­den –segu­ra­ment amb raó– que la llei de patri­moni no deixa fer segons quins expe­ri­ments amb els edi­fi­cis. Pos­si­ble­ment, les lleis nord-ame­ri­ca­nes són més laxes perquè ningú no es posa les mans al cap quan es pro­fana la Casa Blanca amb cara­bas­ses gegants i guar­ni­ments ter­rorífics per Halloween o es tenyeix de verd per Sant Patrici.

Aquest any, la diada de Sant Jordi ha arri­bat amb un extra de picant per obra i gràcia del dis­se­nya­dor del car­tell de Sant Jordi de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que s’ha des­cui­dat de posar ban­de­res cata­la­nes al dibuix, en el qual sí que sur­ten altres ele­ments dis­tin­tius de la diada, com les roses, els lli­bres i la gent pas­se­jant. El des­cuit, evi­dent­ment, ha gene­rat tot d’acu­sa­ci­ons de voler ama­gar la cata­la­ni­tat de la festa del patró de Cata­lu­nya i, en sen­tit con­trari, els esca­ra­falls dels qui defen­sen una des­po­li­tit­zació de la festa, com si fos pos­si­ble des­po­li­tit­zar res. En tot cas, una mica més de colo­raina en aquest dis­seny enso­pi­dot no li hau­ria fet cap mal.

D’aquí a algu­nes hores ja sabrem quin per­so­natge del 3Cat, quin cui­ner tele­vi­siu o quina estre­lla de les xar­xes apa­reix a les llis­tes d’autors més venuts, cada cop més qüesti­o­na­des, i molts cata­lans tor­na­ran a casa satis­fets després d’haver-se esba­tus­sat, a cops de colze, amb els seus con­ciu­ta­dans per acce­dir a una parada de lli­bres del pas­seig de Gràcia, que és on ha d’anar un bar­ce­loní com cal.

Els qui han resis­tit els cants de sirena de la plaça de Cata­lu­nya i roda­lia podran triar i reme­nar lli­bres amb més tran­quil·litat pels car­rers del seu barri i com­pra­ran la rosa aquells nanos tan trem­pats del cau del cos­tat. Això sí, la majo­ria de lli­bres roman­dran impol·luts a les llei­xes del men­ja­dor o de l’habi­tació en espera de fer ser­vei quan arribi la pro­pera pandèmia i neces­si­tem un fons ben bonic, ple de lloms de lli­bres, per fer vide­o­con­ferències amb els com­panys de feina, amics i salu­dats.