El meu nord

Propera per cognom i família al País Basc i amb infinits intents d’aprendre l’èuscar que el meu avi va acabar arraconant a la casa familiar d’Algorta quan hi van entrar l’anglès, el castellà i el català, aquestes eleccions basques m’han fet respirar aires de canvi. Després d’anys de molt dolor, la població basca i l’esquerra abertzale han anat fent camí al llarg dels últims anys a la recerca de la pau sense oblidar reflexions i autocrítica que no han volgut ser escoltades més enllà del País Basc. Aquestes decisions que s’han pres en paral·lel a l’execució d’altres polítiques de caire més social i laboral han aconseguit que l’esquerra abertzale, en aquestes darreres eleccions, hagi guanyat en municipis on el 2016 el PP i el PNB lluitaven per ser la primera força. La voluntat de reconciliació, expressar-la i treballar-la al marge de les imposicions, amenaces i supèrbia que llencen responsables polítics des de la capital espanyola està donant els seus fruits amb un record històric de vots per EH Bildu. Sobiranisme i esquerra no havien anat mai tan plegats en un resultat electoral al País Basc malgrat que encara els costarà arrelar a la Batzar Etxea de Gernika. Tanmateix, aquella família dels anys quaranta que va optar de forma massa pragmàtica per no fer ús de l’èuscar encara malda per les arrels.