El club dels que no duem diners a sobre

cada cop som més membres al club de les persones que no portem mai a sobre diners en efectiu. Ni mica ni molla, o el que vindria a ser el mateix, ni bitllets ni xavalla. Si haig de fer qualsevol compra, doncs tiro de targeta i avall. Sobretot d’ençà que tots els establiments li han vist les orelles al llop i han suprimit l’obligació de fer aquella despesa mínima per pagar amb targeta. Fins ara m’havia anat força bé amb aquest sistema, descomptant aquelles ocasions en què algú demanava ni que fos una moneda i gustosament li n’hauria donat però no va poder ser. Darrerament, però, se’m genera un problema amb el qual no comptava. Els fills comencen a anar sols pel món i, de tant en tant, o potser és més encertat dir que cada cop amb més freqüència, demanen diners en efectiu. Fins no fa gaire, ells feien l’elecció a la botiga i jo anava al darrere i pagava. Però ara ja no, així que cada cop que imploren diners –i ells pertanyen al club dels fills que et demanen les coses trenta segons abans de necessitar-les, ja sigui una cartolina vermella o cinc euros– em veig obligada a sacsejar butxaques i calaixos aviam si hi ha sort. La fortuna, però, no acostuma a estar de la meva part, així que ara em veig submergida en aquest debat intern sobre quina edat és la idònia per tramitar-los la seva primera targeta de crèdit per traspassar-los la qualitat exacta que els cal –al meu club de persones que no duem efectiu a sobre estem tots igual–. Sobretot perquè soc conscient que ells, per edat, no tenen cap capacitat de generar diners però sí una capacitat infinita de munyir la vaca. Així que quan faci comptes potser m’haurà sortit el tret per la culata. Perquè estic convençuda que no dur diners al moneder també m’ha estalviat més d’una despesa innecessària.