L’odi irracional a fer-se fotos

Hi ha per­so­nes que viu­rien davant una càmera fotogràfica i tenen per cos­tum immor­ta­lit­zar –i ara com­par­tir amb la resta de la huma­ni­tat– fins i tot el moment de tallar-se les ungles del peu. En el lloc dia­me­tral­ment opo­sat estem els que sen­tim un odi irra­ci­o­nal a plan­tar-nos davant un objec­tiu. Som els que abans no s’inven­tes­sin els sel­fies ens encar­regàvem sem­pre de dis­pa­rar en mode manual i ens asse­guràvem així de no aparèixer a la ins­tantània. I és que fa alguns anys, i d’això no fa tant, el “vinga, va, una foto” se sen­tia de Pas­qua a Sant Joan perquè ni tot­hom anava amb una càmera a la mà ni el preu del reve­latge per­me­tia anar fent clic com qui menja pipes. Així que el pati­ment es reduïa a dies molt sig­ni­fi­ca­tius i al moment de reno­var aquells docu­ments ofi­ci­als que van pre­si­dits per la nos­tra carota. Con­fesso que he dut a la car­tera tant el DNI com el car­net de con­duir ben cadu­cats –fins i tot em fa ver­go­nya con­fes­sar la xifra–, sobre­tot per la man­dra que em feia tro­bar el moment de plan­tar-me davant la càmera. A aquells que us agra­den els focus, segur que no podeu arri­bar a enten­dre ni un mil·ligram de la tona que pesa el nos­tre pati­ment. Fins i tot, des de la vos­tra exper­tesa, us per­me­teu faci­li­tar-nos alguns con­sells per pas­sar el mal tràngol: “Sigues natu­ral, relaxa’t, gau­deix del moment.” I ja pro­cu­rem fer-ho per tal de sor­tir vius de la tor­tura, sobre­tot això d’inten­tar sor­tir a la foto ben espon­ta­nis, però és que després mirem el resul­tat i sem­bla que acu­mu­lem un mes men­jant arròs bullit.I tant és que ens la juguem amb una única imatge o que ens esti­guin mar­ti­rit­zant amb ràfegues sense des­cans. La sort és que actu­al­ment es fan mol­tes fotos, però es poden esbor­rar a la mateixa velo­ci­tat.