Salut i política

Escriu l’historiador jueu Yuval Noah Harari que, tot i que la humanitat està encara molt lluny de constituir una comunitat harmoniosa, tots som membres d’una sola civilització, global. Ell apel·la a la necessitat de crear un relat actualitzat pel món, fent un examen de consciència i cercant noves formes de mirar. La mirada nova no es pot produir, malgrat tots els esforços que els i les educadores posin en la formació de les noves generacions, si el mirall de la política segueix en l’escalada de permanent acusació creuada, de persecució i desacreditació als adversaris, d’una manera que, salvant excepcions, fan valer els pitjors trets de la condició humana, la més salvatge. No és gens estrany que les actuacions bèl·liques i els conflictes no siguin racionalment encarats si dia a dia la política professional s’alimenta de baralla permanent més que de capacitat d’acords i pactes. Les propostes de noves polítiques i nous partits es basen en la desacreditació dels anteriors, malgrat que en molts casos se n’hagi format part. No es destaca el valor del sentit d’unitat per defensar causes, i exemples propers d’això és la fragmentació de l’independentisme partidista o de les esquerres emergents a partir del 15-M.

La qüestió és fins quan la democràcia, la supervivència d’un sistema imperfecte, podrà resistir aquestes regles de joc de brutícia i baralla permanent. El sentit més profund de la democràcia és el govern del poble i la visió de les oposicions que no exerceixen el poder a escala local, catalana o al Congrés, siguin de dretes o esquerres, no s’haurien de desdir del bé comú, de l’interès general, i deixar d’adoptar la posició del contra tot i tot s’hi val per destruir el que governa. Això no treu la necessària pugna per projectes o dialèctiques d’interessos que es representen a través dels vots. Però el llenguatge verbal, corporal, les paraules que es trien i els missatges que es transmeten, en definitiva, les paraules, són les eines de construcció col·lectiva en la política professional. Són conscients, els polítics, que són el mirall per a tota la gent que els considera els líders del treball pel be comú? Són conscients que la majoria de baralles estèrils constitueixen capítols d’un llarg serial de decadència?

El gest de SÁnchez, sigui per les raons que siguin, ha fet parar el rellotge de la manera de fer política i ha posat sobre la taula un tema que fins ara només interessava a uns pocs. Fa molts anys l’entranyable Victoria Camps va escriure Virtuts públiques, i en fa menys, una altra dona, Martha Nusbaum, Emocions polítiques. L’apel·lació a un sentit bàsic de decència i humanitat en la cosa pública i en la política de partits pot ser que ara, més que mai, sigui la carta de salvament d’un sistema progressivament engolit per l’imperi de les dades i el control de les tecnològiques, i això és a la cantonada.

El filòsof coreà Byung-Chul Han, al llibre més que recomanable Infocracia, denuncia el gran risc vers els “dataistes” (els defensors del govern de les dades) que imaginen una societat que pugui prescindir per complet de la política. La política serà substituïda per la gestió de sistemes basats en dades. Entretant, la salut de la població va decaient en desesperança i frustració davant la incompetència d’una política autodestructiva i destructiva. La gent que es dedica a la política amb sacrifici i honestedat, que també n’hi ha, ha de conviure amb els trets psicopàtics d’alguns o les dinàmiques agressives d’altres, alguns abandonen, altres resisteixen amb una certa resignació i altes dosis de resiliència. Seria bo que els codis ètics dels partits introduïssin unes línies vermelles com ara la prohibició de formular falses acusacions, d’insultar, de mentir... i que el compliment del codi fos avaluat de manera molt més activa.

Les mateixes organitzacions s’han de regenerar amb sistemes d’integritat, on l’alta masculinització dels lideratges, la jugada bruta, o la concepció de batalla permanent pugui ser substituïda per talent, meritocràcia i un ambient laboral saludable. Segurament així molta gent vàlida se sentiria atreta per un medi del qual actualment fugen. El soroll dels hooligans destrossa tots aquells valors que la declaració universal de drets humans va voler introduir per superar la barbàrie del feixisme i el nazisme. On som ara?