Només tu pots decidir que vols morir

Havia deixat dit mil i un cops, abans que una greu malaltia no li esgarrés la vida, que el dia que no es pogués valdre per si mateix l’ajudessin a posar fi al patiment, si és que aquesta opció ja no era a les seves mans. Mai va signar cap document oficial on deixés ben clara la seva voluntat. Confiava en la força de la seva paraula, amb la creença que no hi ha res més sagrat que expressar una voluntat de manera decidida. No havia anat més enllà d’expressar el desig per la via oral perquè no podia saber quan moriria ni en quines circumstàncies, sobretot quan la malaltia ni tan sols havia tret el cap. Només tenia la garantia que no havia vingut a aquest món a ser etern, com la resta. Però la malaltia va avançar a una velocitat vertiginosa, sense temps de pensar en res. El cos se li va apagar abans que el cap, així que aquell desig es va començar a convertir en una ordre que també repetia als metges que l’atenien. Tenia clar que la seva dignitat només estava fora de perill si es posava fi a aquell procés de desgast en el moment en què ell no recordés ni el seu nom o no arribés a cordar-se unes sabates. En el tram final de la malaltia, quan res recordava a ell, va ser la família qui va prendre el relleu i va demanar accelerar el final. Tenien testimonis de la seva última voluntat, però ni un sol paper signat per ell que donés fe que suplicava una mort assistida. Així que de poc va servir que fins i tot els professionals que el van acompanyar en fossin espectadors. Es va acabar apagant sol, després de molts dies de sofriment. Les persones que el van acompanyar fins al darrer alè tenen clar que, ja que ningú sobreviu a la mort, una de les millors obres que podem fer en vida és deixar escrit que no volem patir gaire si la cosa es torça.