Noranta segons de felicitat

Als seus 27 anys, transportats a Catalunya des de Xile amb una escala vital a Brussel·les, la Flor, quan seu a taula al pis del Raval on viu, explica que experimenta una sensació d’agraïment. El fet d’alimentar-se és una acció de tanta quotidianitat que sovint se n’oblida la transcendència. És allò de no valorar les coses simples que es tenen al davant, encara menys en una generació en què tot és de tria fàcil, ingestió ràpida i digestió immediata. Però la Flor és diferent. La flor ho experimenta, ho diu: “Sento gratitud.”

Aquesta artista bellugadissa ha domesticat l’ímpetu de la joventut fins a ser capaç d’asseure’s amb calma, mirar amb serenor i prendre consciència de la importància que allò simple és el que és fonamental. Que prou sap tot el que ha de triscar per poder estar asseguda davant aquell plat, que prou sap que quan acabi l’àpat i s’aixequi la seva vida tornarà a ser moviment, moviment i més moviment, un no parar.

No és un càstig, és una elecció personal, de la Flor i del seu company, Raylan, que és gràcies al moviment que donen als seus cossos que es guanyen la vida. Tots dos ballen, de dilluns a divendres, dins dels vagons de la línia 1 del metro, un espai escènic amb un cartell variadíssim en què els artistes que hi actuen ho fan organitzats en torns a partir de la línia d’espera que ells mateixos estableixen a les estacions de Mercat Nou i Sagrera. La idea és evitar la saturació dels trens, repartir-se el públic, que la línia 1 és molt llarga.

La Flor és fonamentalment actriu, va estudiar la carrera a l’escola de teatre de la Universitat de Santiago de Xile, i el Raylan és bàsicament ritme, i rítmic, que un brasiler i músic no podia ser una altra cosa. L’opció artística de la parella és arriscada, perquè el seu art en moviment necessita espai, per això actuen a segona hora del matí, a partir de les 10, quan els combois van més descarregats i tenen espai a la plataforma per fer jocs malabars amb els seus cossos. Salten d’un costat a un altre, rodolen per terra i en Raylan acaba penjat cap per avall, aprofitant l’ajuda de la barra vertical. Tot un xou!

Hi ha art, espectacle i també psicologia. “Trio la música en funció dels passatgers que veig que hi ha en aquell moment”, explica la Flor. Les actuacions del duo acostumen a generar una resposta empàtica. “De deu persones, vuit ens diuen coses boniques”, explica la ballarina. Per a aquelles situacions en què el seu ball disgusta, la Flor té una resposta: “Cal ser forts perquè hi ha gent a qui incomodem, però el problema no som nosaltres, el problema el tenen ells amb les seves preocupacions.”

No és fàcil irrompre en el destí de la gent. El metro és un riu subterrani d’emocions que van d’un costat a un altre, cabòries en moviment, neguits a batzegades, pensaments en trànsit pel subsol de la ciutat. I, enmig de tot això, dos joves ballarins amb una breu actuació, un somriure, un missatge de positivitat, 90 segons de felicitat per a qui vulgui entomar-los.

Damunt el desequilibrant escenari dels vagons, la Flora i en Raylan porten a escena una coreografia assajada en què també hi ha espai per a la improvisació. Dues hores diàries de feina i una recaptació que els dona per anar vivint en espera que el seu metro arribi a la destinació desitjada: la regularització, la residència i un convenciment: “Els papers ens obriran moltes portes.”