Rècords

Quants rècords es baten cada dia? L’últim cone­gut s’ha acon­se­guit al metro de Lon­dres, quan un poli­cia i el seu fill han pas­sat per les 268 esta­ci­ons en 18 hores i 3 minuts, 18 minuts menys que els regis­trats en una prova pre­ce­dent. Es trac­tava, com es veu, de cir­cu­lar per tota la xarxa del metro lon­di­nenc en el mínim temps pos­si­ble, i el poli­cia i el seu fill havien dedi­cat mol­tes set­ma­nes a pre­pa­rar aquesta experiència, estu­di­ant els iti­ne­ra­ris, les com­bi­na­ci­ons més ràpides entre les nou línies, etc. Suposo que havien cal­cu­lat que les ter­ri­bles hores punta coin­ci­dis­sin amb el seu pas per les esta­ci­ons menys con­cor­re­gu­des. Tot ple­gat un esforç men­tal i físic con­si­de­ra­ble, amb un premi bàsic –a més d’uns diners, fruit d’una juguesca: incor­po­rar-se al famós lli­bre Guin­ness de rècords mun­di­als.

Amic lec­tor, posseïu algun rècord? No? Jo tam­poc. Hem d’adme­tre que no som ningú, en aquest món. Cal tenir algun rècord o ser campió d’alguna cosa, per insig­ni­fi­cant que sigui. Mai, en tota la història de la huma­ni­tat, no hi havia hagut tants cam­pi­ons com ara. L’abús ja ha començat pel mot, perquè campió era el cava­ller que com­ba­tia en un tor­neig per la causa d’un altre. La majo­ria dels moderns cam­pi­ons, en canvi, llui­ten per la causa pròpia. I de quina causa es tracta?

En el cas dels qui aspi­ren a batre un rècord com el del metro, el de ballar sense des­cans, el de men­jar més pams de boti­farra en una hora, etc. Jo penso que cal veure-hi el símptoma d’una de les neces­si­tats més crei­xents dels nos­tres dies: la neces­si­tat de ser aplau­dit. I qui diu aplau­dit diu foto­gra­fiat o entre­vis­tat. De fet, és l’impuls de fer saber que exis­tim. En la nos­tra soci­e­tat, no dis­tin­gir-se pot ser per a algu­nes per­so­nes una frus­tració insu­pe­ra­ble, i el rècord és bus­cat com un acte terapèutic. És pro­ba­ble que, després de demos­trar que podia pas­sar en 18 hores per 268 esta­ci­ons, el poli­cia lon­di­nenc es con­si­deri una per­sona nor­mal o, com diuen ara, rea­lit­zada. Si això el fa més ama­ble amb la gent, més ben­hu­mo­rat i més segur d’ell mateix, i si lle­gir el seu nom en el Guin­ness li dona la satis­facció de no haver pas­sat per aquest món en va, tot aquest esforç ha estat posi­tiu.

Em direu que aquest esforç podria haver-se apli­cat a acti­vi­tats soci­al­ment més útils, més trans­cen­dents, etcètera, etcètera. Us equi­vo­queu, em sem­bla. Això, ja ho fa altra gent que no sent la neces­si­tat de batre rècords. A cadascú dema­neu-li allò que pot donar. El poli­cia de Lon­dres sen­tia aquest des­a­fi­a­ment i no un altre, i ja no hau­ria fet la marató del metro si hagués tin­gut les inqui­e­tuds d’un apòstol social. Vist de fora estant, el seu acte és un acte gratuït. Córrer per córrer. Men­jar més per men­jar més. Xiu­lar més fort per xiu­lar més fort. Quin con­tin­gut té aquesta cam­pi­o­ni­tis?

Jo el veig en la sem­blança dels dos mots: rècords i record. A través d’un rècord, hi ha qui aspira a dei­xar un record, a no que­dar obli­dat en l’immens estadi d’espec­ta­dors anònims que és el segle XX. Que aquesta aspi­ració val­gui la pena ja és una altra qüestió.