Prohibida l’entrada a menors d’edat

Bar­rat el pas a la cana­lla. És la filo­so­fia dels only adults, nom edul­co­rat amb què es desig­nen aquells esta­bli­ments que veten l’entrada de menors. El con­cepte, com a tal, sem­bla que ofèn molts pares i mol­tes mares, perquè tenen la impressió, segons he arri­bat a sen­tir, que els seus fills són trac­tats com ani­mals de com­pa­nyia. Acos­tu­men a argu­men­tar, els con­tra­ris a aquesta filo­so­fia, que aquell que impulsa aquesta mena de nego­cis par­teix de la pre­missa que tota la cana­lla sobre­surt per la seva mala edu­cació i per tocar els nas­sos a tot­hom que s’asseu al cos­tat o dorm a l’habi­tació fron­te­rera. I és clar, hi ha per­so­nes que els aïra que a l’Albert i la Berta, els seus fills, que se saben com­por­tar la mar de bé perquè han rebut una edu­cació exqui­sida, els posin al mateix sac que el Joan i la Clara, els veïns inso­fri­bles del pri­mer pis que cri­den a totes hores com si s’incendiés la llar. Però la rea­li­tat és que hi ha gent que no suporta els nens i no és cap pecat. O que els ado­ren però encara ado­ren més els minuts de des­con­nexió. Els meus pares fan sovint la broma (o no tan broma, mai no ho sabré) de dir que el millor moment del dia, d’un plaer extrem, es pro­du­eix quan ajun­ten els cinc nets a casa. Es refe­rei­xen al minut que hi arri­ben? També, perquè els ado­ren. Però sobre­tot par­len d’aquell ins­tant en què mar­xen ple­gats, dei­xant pas a un silenci sepul­cral. Tenint en compte que escric aques­tes línies un dia que no hi ha escola, i que diria que a l’habi­tació del cos­tat ara mateix els meus fills s’estan esto­ma­cant, sento que ara mateix paga­ria per gau­dir d’un only adults labo­ral. Que no és cap des­honra adme­tre que els fills són sovint el millor regal que et fa la vida però que hi ha moments que els envi­a­ries a un país ben llunyà, i sense bit­llet de retorn.