Turismofòbia

A Venècia cobren una mena d’impost revolucionari als visitants que no hi passen la nit –que a més de pagar l’allotjament, també abonen la taxa turística–, el municipi japonès de Fujikawaguchiko aixeca una barrera per impedir que els turistes es facin selfies amb el Mont Fuji de fons, a Girona apareixen pintades contra el turisme de bicicleta... i fa tot l’efecte que aquestes idees de bomber crearan escola. L’estupidesa humana no té límits, tant la del turista que actua amb la barra que no gosaria exhibir a casa seva com la del local que creu que pagar impostos li dona dret a vetar activitats econòmiques sense adonar-se que el seu fill, veí, conegut o saludat també en viu. I, per sobre de tot, l’estupidesa de l’autoritat que s’obstina a fer la cancalleta a tot un sector econòmic sencer, sense plantejar alternatives. No al turisme de masses, no als creuers, no als vols barats, no al transport privat, no a l’aglomeració a la Sagrada Família, no a les franquícies de luxe del passeig de Gràcia, no a... gairebé tot.

Prou. La gent –també la de Catalunya– té dret a viure, a guanyar-se la vida, a prosperar. L’espai públic i el medi ambient estan sotmesos a grans tensions, però en nom seu no es pot matar tot el que és gras. Sí a regular el centre històric de les ciutats per fer-los habitables per als autòctons, sí a evitar la gentrificació, sí a diversificar l’economia i fugir del monocultiu turístic, però no a fer la vida impossible al visitant. Fer-se antipàtic acabarà amb el model d’èxit de Catalunya des del 1992, i serà a canvi de res. Europa ja no és la gran potència industrial ni el reservori de recursos naturals del món. Si no vol jugar el rol de parc temàtic que sí que li escau, caurà en la irrellevància.

A tot això li falta encara el debat ètic. Fa mig segle, viatjar només era a l’abast dels privilegiats. Una de les grans conquestes de les últimes dècades ha estat democratitzar el dret de veure món. Ara resulta que no volem turisme barat a casa, però que no ens toquin el last minute per a un cap de setmana a Praga, el comiat de solter a les Canàries o vol llampec a Milà per menjar una pizza per dinar a davant del Duomo i ser de tornada a casa al vespre. Foragitem els guiris de casa nostra, però el nostre dret a fer el guiri és sagrat. Hipocresia.