Si una sentència judicial té com a missió reparar un dany, la revocació que ha fet el TSJC de la condemna a Dani Alves estén ombres més que no pas certeses. No és tant si s’ha impartit justícia o no –mentre especialistes en tècnica jurídica avalen la resolució del TSJC, els defensors de l’esperit de la llei del només sí és sí estan profundament decebuts– com que, a partir de la contradicció entre les dues instàncies judicials que s’han pronunciat fins ara (i podrien ser tres si hi ha recurs al Suprem), totes les parts tenen motius per sentir-se perjudicades. Això ha de fer reflexionar sobre els beneficis i els riscos de judicialitzar uns fets i posa de nou en primer pla l’opció de la mediació i l’acord previ a judici.

En el cas de la noia que acusava Dani Alves, l’absolució és un cop dur a la percepció d’haver estat víctima. En la hipòtesi que la relació hagués estat consentida en algun moment, si va arribar un punt que ella es va sentir violentada i va deixar de consentir-la i ell no li va fer cas, és una evidència que es va considerar agredida i tenia empara legal per demanar una reparació. Però aquest rescabalament no només no ha arribat sinó que, per contra, l’ha portat a ser revictimitzada dos cops, un en el mateix judici –que l’acceptes perquè penses que la llei t’assisteix i guanyaràs– i una segona ara, amb l’absolució d’Alves. Tot, a banda de la sensació de ser una víctima més de la impunitat.

Però amb la sentència del Tribunal Superior de Justícia a la mà, Dani Alves té motius de tant pes o més per sentir-se perjudicat de manera irreparable. Ningú li tornarà els 14 mesos de presó. Ningú li compensarà els diners perduts de salaris i patrocinadors. A punt de fer 42 anys i després de 28 mesos sense trepitjar la gespa, ningú li permetrà acabar la seva carrera futbolística com ho tenia previst. Treure-li o no determinades etiquetes queda a criteri de cadascú.

Val més mala avinença que bona sentència, recorda una dita des de temps immemorials. Vist com ha acabat el cas Alves, la dita és ben vigent. Si filem prim, Alves és “no culpable” per falta de consistència de les proves, però l’opinió pública ho assimila a “innocent”, i aquest és un element subconscient de validació d’una conducta reprovable. I això no ens ho podem permetre.