Concerts o atracament a mà armada?

M’arriba un mail d’aquells que et veus abocada a tafanejar: “Concerts que segur que t’agradaran.” Cap allà, que m’hi dirigeixo, amb la gran esperança de trobar, ara que l’estiu s’acosta, una oferta d’actuacions que són del meu gust i de les quals se’m permet gaudir sense necessitat d’empassar-me i afluixar la mosca per un festival sencer. La primera sorpresa no es fa esperar i guarda relació amb la selecció feta per a mi. Pagaria per saber quina conjunció de fenòmens ha provocat que aquella persona, o aquella màquina, interpreti que soc fan de músics dels quals no puc ni taral·lejar una cançó. Ni tan sols els poso cara, o color de pell, ni sé si el seu estil és el rock, el folk o el trap, però hi ha qui té clar que friso per veure’ls en directe. Com que tot en aquesta vida està connectat, en un moment donat diviso el nom d’algú –la meva ment ja madura m’impossibilita qualificar-lo de cantant– que juraria que agrada als meus fills. Remeno la cosa conscient que el més probable és que trobi més plaer a despenjar i rentar les cortines de tota la casa que a escoltar aquells sons eixordadors i artificials, però ja se sap que les mares fem coses irracionals pels fills. Així que m’aventuro a mirar si ens quadren les dates i, sobretot, els preus. M’asseguro fer-ho a través d’un web oficial, que prou estafa és la proposta musical per afegir-li l’atracament del cost. El que veig és una broma de mal gust. Entrades a 130 i 140 euros perquè les més barates, de 110, estan esgotades. Abandono ipso facto la pàgina, no sigui que em cobrin per mirar, i poso la meva música a tot drap amb l’esperança que enganxi els meus fills i sabent que, pel preu que valia una d’aquelles entrades, podrem anar tots tres a escoltar una mica de música.