Visca el Lluçanès!

Quan al segle XX encara es feien focs de camp, l’escoltisme va contribuir a la causa catalanista. En rotllana i al so de la guitarra, milers de joves van cantar a favor del país i de l’ecologia: “Torna, torna, Serrallonga, / que l’alzina ens cremaran / ens arrencaran les pedres i la terra ens robaran.” La majoria dels xirucaires entonaven l’estrofa sense saber res de les terribles maldats de l’històric bandoler, però tothom participava del mite amb un somriure.

Fent un símil extemporani, el record mitificat d’un altre bandoler català podria servir-nos per reclamar més unitat i lideratge al Lluçanès. “De les terres ensotades que hi ha al terme d’Oristà, lo Perot Rocaguinarda va saber-ne destacar”, diu la lletra de l’autor Ferran Orriols que reivindica l’origen lluçanenc d’aquest cap de colla del bandolerisme. A inicis del segle XVII se li atribuïen grans dots per comandar i culminar les seves gestes. Salvant les distàncies i de manera metafòrica, és clar, potser és el que cal avui. Algú que cridi “Visca el Lluçanès” amb prou força perquè s’acabin les divisions i torni la il·lusió.

Aquest 10 de maig s’ha complert un any des que Pere Aragonès va signar al claustre del monestir de Lluçà la llei de creació de la comarca del Lluçanès, aprovada al Parlament per ERC, Junts, la CUP i els comuns. La llei va néixer coixa, però s’esperava que els pobles que no es van apuntar a la comarca s’hi acabarien adherint. El 2024 passa just el contrari; creix la fragmentació.

El 2015 es va fer un referèndum als 13 pobles de l’històric Lluçanès per si volien independitzar-se d’Osona, el Bages i el Berguedà. El sí es va imposar amb un 71% dels vots, però en cinc dels 13 pobles va guanyar el no. La solució va ser suggerir als ajuntaments del no que s’hi integressin provisionalment mentre no es constitueixi el Consell Comarcal, després del 2027. Només Sant Feliu Sasserra s’hi va quedar, però també va anar-se’n quan va canviar el color de l’Ajuntament. De 13 municipis es va passar a nou i després a vuit. Ara el risc és de quedar-se en set i que la comarca es desmembri, ja que l’Ajuntament d’Olost –municipi on va guanyar el sí– vol fer una nova consulta a la tardor per decidir si surt del Lluçanès. Ho justifica perquè els estatuts en tràmit no preveuen un òrgan de gestió adaptat al territori i perquè la votació del 2015 va ser per la comarca sencera i no pels límits actuals.

L’alcalde de Prats de Lluçanès, Jordi Bruch, ha dit a El Punt Avui que, malgrat tot, és optimista i creu que la Mancomunitat serà ja una realitat a l’estiu. Diu que la comarca és bona per a tots i que no hi ha cap batalla “de campanars”. L’alcalde d’Olost, Gil Salvans, defensa el Lluçanès, si bé creu que la llei es va fer de pressa i corrents, amb un model que causa dubtes.

El sentiment de pertinença comarcal és viu com ho mostra l’èxit de la presentació del nou mapa Alpina. La política, però, ho complica tot. És el reflex del mateix que passa amb l’independentisme català: cadascú va a la seva i la il·lusió s’ha fos.