Mai més

Aquesta primavera, la setmana de Sant Jordi i alguns dies més fins que van desmuntar-la, l’escultura d’una rosa gegant presidia la façana de la biblioteca Pilarín Bayés de Vic. Feta de ferro, acer inoxidable i fusta, la bonica instal·lació, de nou metres de llarg i tres d’alçària, cridava l’atenció dels vianants. Representava una flor i alhora el drac que atrapa la princesa. Potser no era aquest el sentit explícit de l’obra, però així vaig deduir-lo llegint una explicació a dins dels pètals, al costat d’uns miralls i d’un escrit que convidava a la reflexió. “No cal esperar un Sant Jordi que et salvi”, deia una frase del text.

Ben a prop d’aquest espai va ser on ETA va cometre l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, el 29 de maig del 1991. L’explosió d’un cotxe bomba va causar 9 morts (5 eren nens) i 44 ferits, en un acte terrible, injust i repugnant. Dijous es compliran 34 anys de l’acció terrorista i, tot i que el trist aniversari no coincideix amb cap xifra rodona, l’escultura d’acer m’hi ha fet pensar. Relaciono la rosa, símbol de la noble catalanitat, amb el sentiment d’innocència i d’amor d’aquells nens, fills de guàrdies civils, que jugaven al pati i tot se’ls va trencar. El drac és la bèstia, el monstre, el crim i la maldat.

Si bé l’escultura de Gerard Mas estava pensada per promoure la lectura, aquest va ser el flaix que em va venir. A pocs passos, unes plaques commemoratives del 7 d’octubre del 2022 recorden els morts; els seus noms perduraran per sempre. Potser des que Albert Om va fer el documental ETA a la ciutat dels sants (2011), no cal debatre més sobre la tardança de Vic, ciutat independentista, en l’homenatge a les víctimes. La història recent de l’independentisme català, a la Via Catalana i a les macromanifestacions de la Diada, ha estat immaculada i pacífica. Amb l’estelada al cor només sento rebuig cap a ETA. Els crims d’Hipercor o Vic, i tots és clar, van ser una massacre que no volem mai més. Les pintades adolescents d’institut a Vic de finals dels vuitanta a favor de “la lluita armada basca” (deien) van desaparèixer amb el xoc emocional. Els veïns van bolcar-se donant sang i oferint ajut.

En escriure l’article dubtava si posar-hi o no la foto del dolor. Penso que sí, tot i l’enorme tristesa. Els fotògrafs Pere Puntí o Pere Tordera i altres que van captar el guàrdia ple de sang auxiliant la nena ferida van fer un gran treball de fotoperiodisme que em fa empatitzar amb les famílies. Tordera, premi Agustí Centelles i Ortega Gasset, ens recorda que imatges així, o la del nadó kurd Aylan mort, o la de la nena nua fugint de la guerra al Vietnam, mostren la realitat. El director d’El 9 Nou, Víctor Palomar, conclou: “És un error que els mitjans ens autocensurem davant d’escenes que ajuden a conscienciar-nos de les tragèdies, però això ens passa perquè la sensibilitat del públic ha canviat.” El testimoni gràfic, a Euskadi, Vic, Palestina, Ucraïna o arreu, –hi afegeixo jo– és un “Sant Jordi que ens salva” de no amagar la veritat.