Referèndum pendent

Cada vegada som més assenyats. Aquí en teniu una prova: quan hem sabut l’error d’un ordinador dels Estats Units, que indicà que els soviètics havien iniciat un atac nuclear, no hem reaccionat amb gaire més preocupació que quan ens anuncien pluja i aquell diumenge volem sortir d’excursió. “Els aparells s’equivoquen”, ja ho sabem. Confiem que l’atac nuclear no es produirà. Confiem que, a desgrat dels pronòstics, diumenge farà sol.

(Per cert: els diaris parlen de “falsa alarma”. No és ben bé així. L’alarma no és pas falsa, sinó autèntica. El que és fals és l’atac nuclear, en aquest cas).

Cada dia estem més tranquils. El meravellós ordinador ja s’ha equivocat tres vegades. Tot funcionà perfectament: els avions encarregats d’efectuar la represàlia contra la Unió Soviètica ja estaven en marxa al cap de pocs segons, però com que els tècnics van poder descobrir l’error abans dels tres minuts fatals no va passar res d’irreparable.

I tenim molta raó d’estar tan assenyadament tranquils: el més probable és que un altre dia l’ordinador es torni a equivocar, però si l’atac fos real no tindríem pas temps d’adonar-nos que ho era. Arriba un moment, a més, que tant és que la guerra nuclear es desencadeni per error o “per encert”. Avui dia hi ha més de 60.000 armes nuclears arreu del món. Com sabeu, hi ha un control molt rigorós en les botigues que venen focs artificials, coets, piules i bengales. Es prepara una fantàstica revetlla nuclear, perquè aquest material és molt més difícil de controlar.

Dades oficials: les despeses militars mundials arribaran, enguany, a 35 bilions de pessetes. Els pressupostos bèl·lics de tots els Estats augmenten constantment.

El setanta-cinc per cent dels satèl·lits llançats a les darreries del 1979 eren militars.

Durant els últims deu anys el volum d’armes convencionals ha estat tres vegades i mitja més gran que el de la dècada anterior.

La part més considerable del negoci consisteix a vendre armes als països del tercer món, que es mantenen en una situació miserable mentre inverteixen fortunes en la compra d’armament.

Davant de tot això, és evident que qui s’equivoca no és un ordinador, sinó l’home. Quin home, però? Així, l’Home, amb majúscula? El que en diem la Humanitat? S’equivoca la Humanitat, ja ho crec, perquè la disbauxa econòmica en el camp d’armaments afecta negativament tots els homes i tots els pobles de la terra. Sovint ens presenten com una gran “conquista social” un augment d’un dos per cent en un pressupost de cultura, o l’adquisició per part d’un hospital d’un aparell molt important, i ens diuen, valorant-lo: només n’hi ha tres en tot l’Estat. Però ningú no presenta com una enorme “derrota social” l’increment d’un 350 per cent en despeses d’armes, emmagatzemades a milers.

La Humanitat s’equivoca, sí, però s’equivoca per inducció d’uns quants homes concrets, dels qui fan ara el negoci del poder o dels diners, potser confiant que l’ordinador s’equivocarà definitivament quan ells ja no hi siguin.

Vet aquí un referèndum universal al qual mai no ens convocaran. Ningú no ens preguntarà: pagesos i catedràtics, italians i pakistanesos, homes i dones, estudiants i jubilats, grecs i canadencs, voleu el desarmament total?