Foc nou

Negociacions, pactes i estira-i-arronses després d’uns resultats electorals que han donat la victòria a Salvador Illa, però que no estan exempts d’especulacions. Primer, cal saber qui ocuparà la presidència del Parlament, que serà constituït com a molt tard el dilluns 10 de juny, l’endemà de les eleccions europees, i que tot dependrà dels acords. La segona, saber qui serà investit president de Catalunya després que Pere Aragonès convoqués eleccions i llancés la tovallola. Els dos fets l’honoren. El govern en minoria no tirava sense suports i els pocs vots d’ERC l’han obligat a plegar. El temps deixarà Pere Aragonès com un polític honest a qui li va tocar viure una època difícil de gestionar.

La sensació post 12-M és sense pressa. Per sort, hi ha dates de caducitat –10 de juny–, prou marge per mantenir les incògnites. El 12-M no deixa content ningú. Als passadissos de la política no s’ha vist alegria; s’han vist cares llargues de diputats electes, i això que ningú està obligat a anar a servir la política disgustat. Els socialistes es veuen un xic més contents que els altres. Es veuen a la presidència de la Generalitat havent de pagar car els vots de suport i havent de suplicar a ERC que negociï. Puigdemont demana el dret a ser investit novament president. El Partit Popular, convençut que el PSOE farà Puigdemont president per garantir l’estabilitat de Sánchez. Politiqueig a tort i dret quan el que demana bàsicament la ciutadania després de les eleccions és foc nou i canvis de dalt a baix.

Un foc nou no ha de venir perquè el 12-M hagi deixat el Parlament més espanyolista de la història, ni perquè l’independentisme hagi anat a la baixa. Foc nou per gestionar políticament el país millor del que s’ha fet fins ara. Caigui qui caigui que els trens vagin a l’hora i no hàgim de mirar el cel esperant que plogui per tenir aigua.