Maleir els altres turistes

Estem en aquella època en què, si l’economia ho permet, plantegem les vacances d’estiu. Escollir destinació, comprar bitllets, pensar en l’allotjament... Hotel? T’ho donen tot mastegat: no cal parar atenció en la cuina ni la neteja, però pensar en la lluita a mort que suposa agafar l’última crema catalana del bufet i en la invasió de nens aliens a la piscina fa venir mandra. Apartament? Tocarà cuinar i endreçar mínimament, però et pots estirar en un sofà quan arriba la nit i et sents, per uns dies, part del barri on t’instal·les. Vas a comprar al mercat proper i a la que vas dos dies seguits a esmorzar al mateix lloc et fas la il·lusió de ser veïna del Soho, de Brooklyn, de Montmartre. Però... ai! Resulta que durant una setmana ets turista i durant la resta de l’any, local, i vas per la teva ciutat i els guiris et molesten. Surts del metro i et trobes immersa en un grup que no baixa de les 30 persones. Odies els ramats que segueixen, obedients, un paraigua de colors en l’enèsim i fals free tour. Escoltes a la ràdio les protestes dels residents a llocs tan turístics com Mallorca, desbordats per la pressió d’un turisme que no els deixa viure, i et solidaritzes amb aquestes persones. Però per un moment s’encén una llumeta a la teva consciència: llogant un apartament al Soho, Brooklyn, Montmartre, contribuïm a la gentrificació d’aquells barris? Expulsem un veïnat incapaç de pagar uns lloguers desorbitats per la competència dels pisos turístics? Per un breu moment et debats en el dilema d’escollir aquell apartament tan bonic o quedar-te a casa maleint els altres turistes.