Educació en emergències

Arriba un moment del seguiment informatiu en què les sigles tendeixen a convertir-se en substantius de tant com s’utilitzen. La DANA, acrònim de depressió aïllada en nivells alts, ja s’escriu aquí i allà com a dana, fet que amaga una altra tendència: estem tendint a associar qualsevol temporal amb pluja amb la paraula dana, que és un fenomen meteorològic amb unes característiques concretes. Tot plegat mostra com estem mancats de cultura meteorològica, per molt que visquem en un país devot dels homes i dones del temps. I el que encara és més greu: com estem de mancats de coneixements a l’hora d’afrontar qualsevol emergència. Ja fa temps que se’ns avisa del canvi en la tendència climàtica, com a conseqüència de l’escalfament global. Es combina la sequera amb els episodis de pluges més intenses i torrencials, i les administracions comencen a posar-se les piles amb els protocols d’emergència adreçats a la població. És obvi que estem a les beceroles, si ens comparem amb altres països acostumats a fenòmens naturals destructius. Mirem, si no, l’actuació recent del president dels Estats Units, Joe Biden, amb l’huracà Milton. Va ordenar l’evacuació de milers de persones amb l’advertència que qui es quedés a casa seva moriria. A casa nostra se’ns haurà d’educar a saber com actuar davant una riuada o un incendi, a saber distingir els diferents graus d’alerta, a no menysprear l’avís de no aparcar en una riera, a prendre’ns seriosament les alertes de les administracions. El repte, en una societat acostumada a la crítica i l’acudit fàcil, és gran.