Baixar-se els pantalons i pagar la vaselina

Qui signa va exer­cir de peri­o­dista i crític musi­cal durant deu anys. Ho adver­teix per reba­tre d'entrada als que qüesti­o­na­ran el que a con­ti­nu­ació expo­sarà per la pro­xi­mi­tat amb què ho ha vis­cut. No, no pretén ser objec­tiu en un arti­cle d'opinió, tan sols pretén des­criure una experiència que, malau­ra­da­ment, està con­vençut que no li és exclu­siva, com aca­ben de demos­trar les cròniques que s'han pogut lle­gir aquest cap de set­mana sobre el fes­ti­val Sum­mer­case de Bar­ce­lona.

El públic dels fes­ti­vals i con­certs de pop i rock sol ser trac­tat amb una abso­luta falta de res­pecte. No n'hi ha prou que els hora­ris d'inici dels con­certs siguin meres espe­cu­la­ci­ons per dir alguna cosa, ni que s'hi hagi d'estar dem­peus espe­rant, ni que la barra del bar esti­gui a 10 metres dels esce­na­ris, ni que la gent parli, fumi, mengi, cridi, empe­nyi, s'enso­pe­gui. A tot això un s'hi acos­tuma de seguida, perquè és jove quan pene­tra en el món de la música en directe i està dis­po­sat a aguan­tar tota inclemència.

Però tot té un límit i la dig­ni­tat també. Però de natu­ral els límits de la dig­ni­tat se'ls imposa un mateix, no les lleis, que, en tot cas, es redac­ten a poste­ri­ori. Per exem­ple, fa pocs dies en un cinema de Bar­ce­lona on pro­jec­ta­ven en pre­es­trena la pel·lícula del Harry Pot­ter van dema­nar als espec­ta­dors que es des­pren­gues­sin dels seus mòbils per evi­tar que pira­te­ges­sin el film (ara tots som sos­pi­to­sos habi­tu­als). El Periódico va donar la notícia titu­lant que el públic es va "rebel·lar". Qui firma dis­crepa amb el verb, perquè con­si­dera que rebel·lar-se és alguna cosa més que posar mala cara, quei­xar-se, fer un crit o un copet de puny sobre la taula per, al cap­da­vall, pas­sar per l'adreçador i entrar a la sala del cine sense mòbil, que és el que van fer la majo­ria d'espec­ta­dors. Per tant, ni rebels ni rebel·lió sinó ento­mada majúscula.

Un parell de dies després, un nou exem­ple d'ento­mada col·lec­tiva, en aquest cas al Sum­mer­case, fes­ti­val de música pop-rock-dance que es va cele­brar al Fòrum. La can­tant anglesa PJ Har­vey va exi­gir a l'orga­nit­zació tocar en una carpa, i l'orga­nit­zació va dir que sí (esclar: PJ Har­vey=públic, pres­tigi). Con­seqüències: el con­cert va ser un infern per al públic: "sauna", deia David Broc a l'AVUI. Quei­xes, males­tar del públic, indig­nació... Per­do­nin? Els matei­xos que s'indig­nen són els que cada any, cada mes, cada vegada que hi ha un con­cert hi van i jus­ti­fi­quen el que sigui perquè con­fo­nen con­ti­nent amb con­tin­gut. Mirin: ni tan sols PJ Har­vey jus­ti­fica estar en una sauna.

No ve de nou. El rock acos­tuma a ubi­car-se en espais lamen­ta­bles, incòmodes, de vega­des ruïnosos. Però fa anys, i la cosa con­ti­nua. El públic de la música rock està tan acos­tu­mat que ha aca­bat accep­tant com a natu­ral el que és lamen­ta­ble, i el for­mat dels fes­ti­vals d'estiu, un infern esperpèntic, només ha ser­vit per ali­men­tar encara més la síndrome d'Esto­colm que fa que quan un va a un con­cert a la sala Bikini pensi que és una mera­ve­lla. Esclar, com­pa­rat amb el Side­car o el Razz­ma­tazz, qual­se­vol ubi­cació sem­bla còmode. Men­tre com­bre­guem amb rodes de molí, dema­nar que els con­certs siguin pun­tu­als, que el públic no empre­nyi, no parli, no fumi, etc., és una petició que sona bur­ge­seta i benes­tant, quan en rea­li­tat no és res més que una qüestió de dig­ni­tat.