La llengua

El cine on la vaig veure fa molts anys que va tan­car. Devia ser la pri­mera vegada. La dis­so­lució aquosa que són els records infan­tils em situen acot­xada en una butaca del Victòria de Banyo­les, enve­llu­tada i tan flonja que se t’empas­sava, com Alícia al món de mera­ve­lles de la llan­terna màgica. Hi que­ies de cul, un salt que feia enfa­dar la senyo­reta, com si hagues­sis aga­fat impuls als llits elàstics del Bar­bi­land, l’esbarjo per a la mai­nada dels diu­men­ges. Ara és un xalet iso­lat que fita l’esta­nyol del Vilar en un revolt de la car­re­tera que és un nis per als ciclis­tes veloços que ser­pen­te­gen l’estany abans d’enca­rar Roca­corba. Aquells llits elàstics for­men part de les aigües encan­ta­des com el cine cèntric i bufó. Allà hi vaig veure La Ven­ta­focs (1977) de Václav Vorlícek, que, per ini­ci­a­tiva de Cavall Fort i Ria­lles, va ser el pri­mer film infan­til doblat al català. Durant temps vaig somiar, lite­ral­ment, amb aquell pai­satge nevat, i amb aque­lla pro­ta­go­nista gens espo­ru­guida sinó una bos­cana de cor ale­gre, tot i ser l’escarràs de la madras­tra. Una versió del conte deli­ci­osa i moderna que par­lava en un català polit, amb un so pala­tal late­ral d’embol­ca­llada que no pro­voca befa sinó l’orgull de la pro­nun­ci­ació cor­recta: era una llen­gua en flo­ració, no com ara, que es pan­seix com les Ven­ta­focs que s’auto­com­pa­dei­xen a les gol­fes, perquè no les han con­vi­dat al ball.